Subscriu-te

Les personals músiques d’Ernesto Aurignac i Julia Biel

Julia_Biel_web6
Julia Biel

34è FESTIVAL JAZZ TERRASSA. Ernesto Aurignac i Julia Biel. NOVA JAZZ CAVA. 14 i 21 DE MARÇ DE 2015

Per Albert Suñé

L’orquestra del saxo alt, compositor i director malagueny Ernesto Aurignac i el trio de la cantant, pianista i guitarrista britànica Julia Biel van actuar a la Nova Jazz Cava de Terrassa els dissabtes 14 i 21 de març.

Tots dos grups van arribar prou bé al públic. Però en l’aire quedà la sensació que a Aurignac, la proposta –molt personal, això sí– se li va escapolir finalment de les mans a causa de la seva càrrega musical, i que a Biel li mancava força per sortir d’un estatuts també força personal però a la vegada molt lineal. Tant l’un com l’altra van presentar els seus darrers treballs. Aurignac i la seva gent van a donar a conèixer Uno, un material que s’havia enregistrat en bona part al local egarenc el setembre passat, i Biel ho va fer amb Nobody loves you like I do.

El saxo alt malagueny formà una orquestra que tenia molt poc a veure amb una big band usual. De fet, s’hi barregen instruments de vent i corda. Pel que fa als primers, hi ha també saxo tenor, trompeta, clarinet baix, trombó, tres trompes, flauta i oboè. La corda està representada per violoncel, arpa, guitarra i contrabaix. A més, també hi ha piano, bateria i percussió.

ernesto_aurignac_2
Ernesto Aurignac. Foto: Miquel Munar

La idea d’Aurignac és confegir una amalgama de sons en els quals es barregen la música clàssica, la contemporània i el jazz. Al seu damunt apareixen els solistes, encara que aquests van actuar molt més temps sostinguts pel ritme jazzístic. En qualsevol cas, el director i compositor ha sabut crear una música que s’enfila amb propietat, que assoleix moments molt lírics i de gran bellesa, però que conceptualment es fa monòtona, especialment al final, quan mostrà que ja no podia assolir més alçada. I això malgrat la bona prestació dels solistes i l’aparició en l’últim tema del baixista Carles Benavent i del cantaor Blas Córdoba i alguns palmeros, entre els quals també el bateria Marc Miralta. Aquest tema, precisament dedicat a la fusió flamenc-jazz, fou el més fluix de la sessió. Semblà, per tant, que les idees s’havien esgotat ja feia estona i que es pretenia aixecar els ànims amb els músics convidats.

Per la seva banda, Julia Biel, en la seva presentació a l’Estat espanyol, oferí una música intimista, melancòlica en ocasions, molt personal, a la qual aportà una veu prou bona però que es mantingué sempre en el to mitjà i amb inflexions queixoses que, a vegades, semblaven sorgides de Billie Holiday. Es mogué bàsicament entre el pop dolç, una mica de funky i un punt de blues, però la seva proposta, tot i obtenir moments àlgids mercès a l’elegància amb què foren exposats, es féu repetitiva. Perquè, tonalment parlant, no sortí mai a la recerca d’altres sensacions.

Biel demostrà que és una pianista i guitarrista força discreta, molt tancada en la seva música. Li feren costat Idris Rahman, contrabaix –que també féu cors amb Biel–, i Saleem Raman, bateria, que van estar correctes.

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *