Subscriu-te

Les qüestions de la col·lectivitat creativa amb l’OBNC

dido-reloaded-go-aeneas-go_3-680x453

ÒPERA DE BUTXACA I NOVA CREACIÓ. Dido Reloaded/ Go, Aeneas, Go! de X. Bonfill, R. García-Tomás, J. Magrané i O. Rumbau. Anna Alàs i Jové, mezzosoprano. María Hinojosa, soprano. Joan Ribalta, tenor. Víctor de la Rosa, clarinet. Cèlia Torres, violoncel. Dramatúrgia: C. Cordero. Dir. musical: F. Prat. Dir. escènica: J. Pérez Solé. TEATRE LLIURE MONTJUÏC (ESPAI LLIURE). 26 DE NOVEMBRE DE 2013.

Per Mila Rodríguez Medina

La creació col·lectiva d’obres musicals, i més si es tracta d’una obra dramàtica que respongui a una línia argumental, és una qüestió delicada tot i que mil vegades utilitzada en la composició. ¿Fins a quin punt la personalitat individual de cada compositor implicat ha de quedar supeditada a la totalitat de l’obra? El resultat, ¿ha de ser una obra total o un resum de diferents veus? D’altra banda, un altre conflicte en relació amb les identitats compositives es dóna amb les revisitacions d’obres d’èpoques anteriors: grans noms del repertori reutilitzats com a matèria original per a la creació d’una obra de nova factura. Ambdues qüestions són el germen de l’òpera contemporània que es va estrenar en la seva versió completa el 26 de novembre passat al Teatre Lliure amb el nom de Dido Reloaded/ Go, Aeneas, Go!, un projecte sorgit del laboratori d’escriptura d’òpera que Òpera de Butxaca i Nova Creació (OBNC) ha proposat a quatre noms, joves però ja reconeguts, de la nova generació de compositors catalans: Raquel García-Tomás, Xavier Bonfill, Octavi Rumbau i Joan Magrané. Al seu costat, la llibretista Cristina Cordero i el director d’escena Jordi Pérez Solé en aquesta relectura del mite de Dido i Enees que té com a inspiració l’òpera de Henry Purcell.

Dido Reloaded, primera part de l’obra i secció més lligada a la composició original de Purcell, s’estrenava a Barcelona ara fa un any; Go, Aeneas, Go! era estrena nacional al Lliure, després de la seva interpretació la primavera passada a Berlín com a resultat del guardó que va obtenir la primera part al Berliner Opernpreis 14. Completava el conjunt a Barcelona l’estrena absoluta d’un epíleg compost per Joan Magrané, el qual donava unitat a tota l’obra, per primera vegada interpretada com un tot.

La representació del mite de Dido i Enees en l’obra de Purcell sovint ha estat analitzada com una al·legoria del regnat de Jaume II, que abandona la seva Dido, el poble d’Anglaterra, per l’encanteri d’unes bruixes que representen el catolicisme romà, metàfora habitual a l’època. En aquest Dido i Enees de joves creadors catalans se’ns presenta la metàfora amb una volta més: aquí l’heroi abandona la seva Dido, és a dir, la seva nació estimada, pel somni d’una Europa unida, una missió que es veu truncada per l’euroescepticisme en la segona part, Go, Aeneas, Go!

Tornant a la idea de revisitacions i creacions col·lectives, el Dido Reloaded està molt més sotmès a les melodies originals de Purcell –tot i que la relació hi és molt lliure i difusa més enllà d’alguns motius melòdics concrets– i això, paradoxalment, empitjora el resultat. Aquesta composició per a tres veus, electrònica, clarinet i violoncel, deixa entreveure l’evident talent dels quatre compositors, però escenogràficament no funciona: darrere un cert somni de gran obra, no assolida, el discurs narratiu queda massa desdibuixat, hi ha una certa impostura en els papers demanats a les cantants i el resultat és un conjunt d’impulsos i referències que funcionen en moments concrets però no en la seva totalitat. Tot això, però, desapareix en Go, Aeneas, Go!: probablement a causa d’un coneixement més treballat del projecte; l’humor sorgeix per fi en aquesta segona part, composició només de Bofill, Rumbau i García-Tomás, però que té una continuació perfectament lligada en l’epíleg de Magrané. La història es presenta clara i evident, d’una modernitat incontestable i l’escenografia encerta i mira cap als cantants-actors, el text i l’audiovisual. Go, Aeneas, Go! tan sols es podia haver creat l’any 2014, per quatre catalans residents en altres ciutats d’Europa, nascuts als anys vuitanta, amb una carrera pel davant i protagonistes de la generació de l’euroescepticisme. Aquest és el gran èxit de la peça i la idea que s’hauria d’evidenciar en tot el discurs.

Al Teatre Lliure Dido Reloaded/ Go, Aeneas, Go! va servir per veure una nova generació no només de compositors, sinó també com a mostra de nous talents vocals que ja comencen a ser força coneguts en el sector. La gran protagonista de l’òpera és Anna Alàs i Jové: la seva aclaparadora vessant actoral –especialment còmica– com a Belinda se situa al mateix nivell de la seva capacitat vocal i se’ns va mostrar com una autèntica coneixedora de les exigències escèniques del repertori contemporani, tot deixant en un segon pla malauradament l’actuació de María Hinojosa com a Dido, correcta però irregular. No obstant això, Anna Alàs va compartir protagonisme amb l’Enees de Joan Ribalta, divertidíssim, àgil i natural com a protagonista de tot el Go, Aeneas, Go! Interessant i carregada de detalls, aquesta proposta de l’OBNC, potser servirà després d’uns anys com a mostra dels inicis d’una gran generació de creadors contemporanis a Catalunya.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *