Subscriu-te

Les veus de Camarena i Yende guanyen per golejada

I PURITANI de Vincenzo Bellini. Llibret de Carlo Pepoli. Pretty Yende. Javier Camarena. Andrei Kymach. Gianfranco Montresor. Nicola Ulivieri. Emmanuel Faraldo. Lidia Vinyes-Curtis. Cor i Orquestra del Gran Teatre del Liceu. Dir. musical: Christopher Franklin. Dir. escènica: Annilese Miskimmon. Coproducció de la Welsh National Opera, Danish National Opera i Gran Teatre del Liceu. LICEU. 5 D’OCTUBRE DE 2018.

La inauguració de la temporada 2018-19 del Gran Teatre del Liceu tenia lloc poques hores abans de conèixer-se la notícia del traspàs de la soprano més estimada d’aquest Teatre: Montserrat Caballé. El Teatre dedicava la funció de diumenge a la memòria de la soprano catalana amb unes paraules de la directora artística, Christina Scheppelmann, i l’audició de l’ària “Casta Diva” de la Norma de Bellini a càrrec de la gran soprano, que era homenatjada amb un fort aplaudiment amb tot el Teatre dempeus.

Javier Camarena i Pretty Yende. © Antoni Bofill

A la funció inaugural, divendres passat, els guanyadors per golejada eren les veus de Pretty Yende i Javier Camarena, en una representació amb massa fets de distracció del més important: la música. Catifa vermella, photocall a l’entrada, cares conegudes del món de la cultura i l’espectacle, representació institucional amb la presència del president de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra, i dos expresidents: Artur Mas i José Montilla; copes de cava a l’entreacte i còctel al Foyer en finalitzar la representació amb la presència dels artistes van constituir una gran festa inaugural, malgrat que a l’escenari la història d’I puritani posava de manifest el perill dels conflictes polítics i d’ideals entre membres d’una mateixa comunitat.

La tensió que Catalunya viu darrerament en l’àmbit polític i social es traslladà a la platea del Teatre quan alguns membres del públic, que es van sentir identificats amb el resum projectat a teló abaixat per tal de situar el context històric de la lectura de la directora escènica irlandesa Annilese Miskimmon, van decidir manifestar públicament els seus sentiments, tot provocant improperis d’opinions contràries que van contribuir a enrarir el clima inicial de la representació. Un clima que semblà repetir-se amb la sortida a escena de la directora d’escena al final de la representació, que fou rebuda amb nombrosos crits de desaprovació. Una pena que tanta gent no entengués la lectura profundament reflexiva i crítica sobre el perill que tenen els conflictes perpetuats al llarg dels segles amb què Miskimmon ens convidava a reflexionar amb aquesta lectura d’I puritani.

La dramaturga traslladava l’acció a l’Ulster durant els anys setanta del segle XX, en ple conflicte entre protestants i catòlics per la independència d’Irlanda. Un conflicte equiparable al que Bellini i el seu llibretista Carlo Pepoli evoquen en la història original, tres segles abans, quan es produïa la guerra entre els protestants (puritans) partidaris del sanguinari Oliver Cromwell i la instauració d’una república, i els catòlics defensors de la monarquia absolutista dels Stuart. Un context en què Elvira, jove protestant manipulada pels seus familiars a causa de l’amor per un jove catòlic, Arturo Talbo, embogeix a causa del patiment en sentir-se enganyada per Arturo, que ha de fugir a fi de protegir la reina d’Anglaterra igualment fugitiva, fets que Riccardo, protestant enamorat d’Elvira, utilitza per desenganyar-la del seu amor per Arturo. En la visió projectada per Miskimmon, els fets del segle XVII tenen lloc només al cap de l’Elvira del segle XX, afectada per l’efecte de les drogues que pren per suportar la pressió d’un ambient en què es produeixen fets similars: ella és pressionada per la seva comunitat de radicals protestants, seguidors dels ideals de Cromwell, mentre que el jove catòlic Arturo s’ha d’amagar per no caure en mans de la crueltat dels radicals. Finalment, però, en anar a la recerca d’Elvira després de tres mesos sense veure-la –que a Elvira li han semblat tres segles, els que el seu cap ha viatjat en el temps fins al segle XVII–, Arturo és atrapat pels protestants i degollat davant els ulls d’una Elvira que en el seu deliri ja no és conscient de si els fets viscuts són reals o no.

Javier Camarena i Lidia Vinyes-Curtis. © Antoni Bofill

Annilese Miskimmon ideà una lectura brillant per actualitzar el sentit d’una òpera plena d’incongruències temporals en la seva versió original i d’un argument força absurd, que cau en la sempre lacònica visió romàntica de la dona embogida víctima d’un entorn tràgic, curiosament manipulat per homes. Així i tot, si cal buscar una explicació a una part de l’enuig del públic, aquesta pot radicar en l’excessiva austeritat visual de la proposta, la falta d’idees dramàtiques en la direcció d’actors i l’excés de foscor en la il·luminació al llarg de tota la funció. Tanmateix, repetim-ho, és una pena que la gent no entengués el motiu principal de la proposta escènica: la necessitat de recordar els errors del passat per no cometre els mateixos errors en el present. I això és simptomàtic del perquè avui en dia se segueixen cometent els mateixos errors del passat: per no saber identificar-los.

Pretty Yende i Javier Camarena, un duet estel·lar

La funció del dijous 4 d’octubre que servia d’anteprima per als joves menors de 35 anys posava l’alarma sobre la presència el dia 5 del tenor Javier Camarena en la funció inaugural d’I puritani. El tenor Celso Albelo no va cantar el dia 4 per reservar-se en cas d’haver de cantar l’endemà en substitució de Camarena. La sortida a teló abaixat abans de l’inici de la funció inaugural de la directora artística del Teatre, Christina Scheppelmann, feia presagiar el pitjor. La sorpresa va venir de l’anunci d’un altre canvi, el del baríton Mariusz Kwiecien, que havia de cantar Riccardo, pel baríton Andrei Kymach. El públic, tot i el canvi, respirava alleujat.

I certament cal dir que aquest I puritani té un reclam musical unidireccional, que és el de la parella protagonista, Elvira i Arturo, en les veus de Pretty Yende i Javier Camarena, que ja han cantant junts aquesta òpera a la Metropolitan Opera House de Nova York i comparteixen una complicitat vocal i musical creadora d’autèntics moments màgics, com el del duet “Vieni, fra queste braccia” del tercer acte i que silencià una platea del Liceu on eren constants els estossecs distrets i que distreien , i va provocar una ovació unànime i sincera. Pretty Yende lluí el seu timbre tornassolat i la seva facilitat en el registre agut al llarg de tota la representació, amb moments especialment emotius, en què aconseguí aturar el temps, com a l’ària “Qui la voce sua soave”. Javier Camarena començà amb prudència amb l’ingrat i compromès “A te o cara” emetent l’ària a mezza voce en una delicada interpretació que, d’altra banda, li permetia escalfar la veu de forma gradual. El paper d’Arturo té els moments de principal compromís cap al final de la representació, i Camarena enllaçà la seva ària “Son già lontani”, un exemple magistral de canto legato, que en acabar arrencà un espontani “Así se canta!” i una munió de bravos, als quals se sumaren els del duet ja evocat amb Elvira. El cantant guardava encara forces per al concertant final, “Credeasi misera”, en què el mexicà regalà encara una salva de Re bemolls rutilants, solars, que omplien el Teatre amb una generositat impactant.

Pretty Yende i Gianfranco Montresor. © Antoni Bofill

Malgrat les bones intencions d’Andrei Kymach i Gianfranco Montresor en els seus papers respectius de Riccardo i Gualtiero, les seves actuacions no passaren de la solvència correcta, sense arribar a emocionar o convèncer. El primer, malgrat una veu plenament adequada al paper, acusà els nervis del canvi de darrera hora; el segon, malgrat una línia de cant de gran elegància, mancava de la rotunditat i foscor vocal necessària per a aquest rol. Lidia Vinyes-Curtis en el seu brevíssim paper com a Enrichetta tingué una actuació solvent, però el paper no donava per a més. Cor i Orquestra del Liceu passaren sense pena ni glòria, en gran part per una direcció musical a càrrec de Christopher Franklin mancada de directrius fermes. Excessivament lenta la majoria de vegades i amb poca personalitat en detriment de la partitura de Bellini, altrament posseïdora de melodies francament inspirades.

Imatge destacada: Pretty Yende. © Antoni Bofill

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Twitter feed is not available at the moment.
Segueix-nos a Twitter