Subscriu-te

L’esplèndida maduresa d’Argerich

(captura de pantalla)

IBERCAMERA. Martha Argerich, piano. Gabriele Baldocci, piano. Obres de Liszt, Xostakóvitx, Schumann, Rachmàninov i Ravel. PALAU DE LA MÚSICA. 15 DE GENER DE 2018.

Per Xavier Pujol

Després d’actuar a València i a Madrid va passar –va tornar a passar– pel Palau Martha Argerich, una de les grans pianistes del darrer mig segle, una autèntica llegenda del teclat. La pianista argentina de molt llunyana ascendència catalana, juntament amb el pianista italià Gabriele Baldocci, una de les seves habituals parelles artístiques dels darrers anys, va presentar un programa molt ben pensat, variat i exigent centrat en el repertori per a dos pianos però amb algunes peces per a piano sol que alleugerissin l’excessiva densitat de la fórmula dels dos pianos i que, a la vegada, permetessin el lluïment individual de cada artista.

Van començar tots dos amb una gran peça d’exhibició, Les reminiscències del Don Joan de Mozart, S. 656 de Franz Liszt en un arranjament per a dos pianos del 1877 (la versió original, per a piano sol, data del 1841). L’obra, d’una exigència tècnica altíssima, impossible, essent magnífica té, tanmateix, una tendència a la desmesura i al castell de focs que pot resultar enutjosa per a determinades sensibilitats. La interpretació va ser imponent, gairebé diabòlica.

A continuació Baldocci, en solitari, va seguir amb dos Liszt una mica més calmats, la paràfrasi sobre Salve Maria de Jerusalem, S. 431 sobre un ària d’I lombardi alla prima crociata de Verdi i amb la més coneguda de les reelaboracions de Liszt sobre temes operístics d’altri, el Liebestod del Tristany i Isolda wagnerià.

Gabriele Baldocci es va acreditar com un bon pianista. No té, potser, el segell personal, el caràcter d’ella, però de cap manera no va resultar un pianista anodí que fos allà només per acompanyar l’estrella. Argerich és massa llesta per caure en aquest parany.

La primera part va acabar reunint novament els dos pianistes a l’escenari amb el Concertino per a dos pianos en La menor, op. 94 de Dmitri Xostakóvitx, un estrany Xostakóvitx que si no fos per l’aparició d’algun d’aquells brots d’amarg sarcasme que tan sovint caracteritzen la seva música, gairebé hauríem qualificat de peça jovial. A la segona part, Argerich, sola, ens va presentar la seva versió de les Escenes d’infants, op. 15 de Schumann. Va ser el millor moment de la nit.

Martha Argerich està en un moment d’esplèndida maduresa. Amb 76 anys, no mostra cap signe de decrepitud o feblesa, la memòria i la tècnica són impecables, el so, però, ha canviat subtilment. Ella, que quan era més jove tendia de manera natural a un so més extravertit, obert, potent i amb un punt d’acidesa i d’agressivitat, ara és, si no més dolça, sí més serena, més íntima i confidencial, no competeix ni amb les obres ni amb l’instrument, les estima (o, potser, es deixa estimar). Aquelles Escenes van ser sublims.

La festa va continuar amb tots dos artistes novament a l’escenari. La Suite per a dos pianos núm. 1, op. 5 de Rachmàninov va constituir un joiós descobriment, i amb una interpretació fulgurant de la música al·lucinada de La valse de Ravel, una peça definida pel propi compositor –citat al programa de mà– com “un remolí fantàstic i fatal”, va acabar oficialment el concert.

En el torn de propines va arribar la cèlebre “Brasileira” de l’Scaramouche de Milhaud, un dels grans hits del repertori per a dos pianos, una peça que Argerich, que fa més de mig segle que es passeja pels escenaris, sap que no falla mai i sempre acaba posant el públic dret i enardit. Així va ser.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *