Subscriu-te

L’excel·lència segons Gardiner, un cop més

John Eliot Gardiner (foto d’arxiu)
John Eliot Gardiner (foto d’arxiu)

MÚSICA ANTIGA. The English Baroque Soloists. The Monteverdi Choir. Dir.: John Eliot Gardiner. Obres de Mozart. L’AUDITORI. 24 DE GENER DE 2016.

Per Jacobo Zabalo

El títol d’aquesta crítica es podria haver limitat a un concís “gràcies”, i el text, a unes poques paraules, més contingudes i prudents que no pas pretesament representatives dels fets esdevinguts. Ja que és en les ocasions realment excepcionals quan un més s’adona de les limitacions del llenguatge, que habitualment fem servir amb suficiència i una mica d’ingenuïtat. Potser hauria estat suficient, en realitat, amb un silenci reverencial i eloqüent. Pretendre afegir-hi alguna cosa, matisar o si més no informar a posteriori –com inevitablement es farà– sembla redundant i pretensiós, gairebé innecessari davant la rotunditat de les interpretacions ofertes a L’Auditori per John Eliot Gardiner al capdavant dels English Baroque Soloists i el Monteverdi Choir, dos conjunts amb una trajectòria immaculada les últimes dècades que actualment es mantenen a un nivell altíssim. Ja vénen sent unes quantes les actuacions memorables, com la del 2007, en què el públic –plenament conscient de l’excepcionalitat– va declarar l’estat d’excepció pel que fa a les formes i es va obstinar a manifestar amb aplaudiments entre els moviments de la Segona Simfonia de Johannes Brahms la seva absoluta –incontenible– efervescència. En aquesta ocasió la satisfacció va ser menys vehement, menys expansiva, però no menys real. El públic que omplia la sala gran de L’Auditori es va mostrar meravellat amb la serietat i les bones maneres dels músics –en suma, “l’excel·lència”, paraula que, ara sí, sembla definitòria– i això malgrat tenir a priori les millors expectatives. Saber que quelcom d’excepcional ha de passar, i esperar allò inesperat, és summament difícil; el fet que, finalment, passi està només a l’abast dels genis més treballadors i apassionats. Ja que quan esperem, el que acostuma a passar és que ens tanquem en banda a l’inesperat i rebaixem les possibilitats de sorpresa. Així doncs, s’esperava el millor de Gardiner, en la seva lectura de dues composicions majúscules de Wolfgang A. Mozart, i ho va tornar a aconseguir, bo i generant aquesta felicitat que estranyament brolla només de l’inesperat.

Fins a les últimes setmanes no es va concretar la simfonia mozartiana que interpretaria Gardiner, si bé se sospitava amb criteri que l’escollida hauria de correspondre a una de les tres últimes; sensacional tríptic simfònic, al qual cal afegir –si la interpretació està a l’altura de la intensitat requerida– la Simfonia núm. 38, “Praga”. Amb el pas dels dies la decisió es concretà, i fou escollida la Simfonia núm. 40, en Sol menor, KV 550. Una peça cèlebre pel seu animós i lleument melancòlic primer moviment, si bé per sobre d’això en destaca el caràcter orgànic. És sens dubte una de les més rodones i ben travades. Però just abans que els músics ocupessin l’escenari, per megafonia es va advertir un canvi d’última hora, qui sap si resolt en positiu. La peça finalment programada no va ser altra que la Simfonia núm. 41, en Do major, KV 551, de vegades al·ludida com a Júpiter. Solen ser capritxoses, aquestes denominacions altisonants, generalment promogudes pels que publiquen les obres i desitgen publicitar-les. Més que comparable al déu dels déus, pare de molts d’ells, aquesta simfonia té quelcom de prometeic: sembla avançar-se a una època i portar el foc; una emancipació que al mateix temps es pot llegir en clau de condemna. Els majestuosos rampells del primer moviment, aquest sortir-se de l’element que li és propi fins a l’èxtasi, alternen amb episodis de galant ironia i donen pas a un “Andante” magnífic alhora que minimalista, si és que això és imaginable. Prossegueix el tour de force en el “Menuetto”, que des de l’inici en cada síncope sembla acabar-se; i es posa segell a una obertura infinita en el final fugat, vertiginós (veritablement “Molto allegro”, cosa no sempre habitual) en la versió de Gardiner. El director anglès ha enregistrat en diverses ocasions aquestes obres, de fet l’última versió data de fa només cinc anys; amb tot, la lectura a L’Auditori va ser molt més atrevida i vivaç, a més de contrastada en els tempi escollits. No es pot destacar una secció, o un solista, ja que el rendiment va ser sensacional en cada cas, tant pel que fa a les agrupacions de l’orquestra com als individus en particular.

La sensació d’haver viscut una situació excepcional ja s’havia donat, i ningú no s’hagués estirat els cabells si no hi hagués hagut segona part. Part en què s’esperava una composició tan immensa, tan rica com la Missa en Do menor, KV 427. Cadascun dels moviments completats per Mozart mereixerien, en la versió amb què ens van delectar els English Baroque Soloists i el Monteverdi Choir, un comentari detallat, atenent als nombrosos detalls que, perfectament conjuntats, van fer de la composició una obra a l’altura de les més grans i reconegudes creacions corals de tots els temps. No és secret per a molts, però tampoc està malament recordar-ho de tant en tant; ja que encara hi ha alguns intel·lectuals i/o especialistes del gremi musical que deixen Mozart en un llunyà segon pla en relació amb altres de més “grans” per la suposada facilitat de les seves melodies, com si no hi hagués un engranatge de gran complexitat posat al servei de la celebració pròpiament musical. La missa aporta arguments incontrovertibles, ja des de l’imponent “Kyrie”, que el Monteverdi Choir va atacar amb una rotunditat intimidatòria. Una paret de so que avança, amb veus que fluctuen, meravellosament irisada segons les indicacions de la partitura. No són meres filigranes, sinó encadenaments tremends, no exempts de sensualitat, fet emfatitzat arran de l’entrada de la soprano Amanda Forsythe. La seva prestació va ser de gran nivell, tot exercint la seva condició de primera soprano per sobre de Hannah Morrison, que es mostrà una mica més tímida. Cert que va complir sense problemes amb la seva difícil tasca, però sense lluir-se en els episodis que l’invoquen d’una manera més notòria; així, per exemple, el “Laudamus te”. Juntament amb l’eixordador i sublim “Qui tollis”, compost per a doble cor (com el “Sanctus” i el “Benedictus”) és menester destacar l’“Et incarnatus est”. Passatge emotiu al màxim, en què Gardiner atorgà el protagonisme molt explícitament a la primera soprano i les fustes (flauta, oboè i fagot); un quartet d’intimitat colpidora, amb qui se celebra el miracle de l’encarnació, la màgia de la vinguda al món de la realitat suprasensible, sensiblement aprehesa. L’encore regalat amb generositat infinita, Ave verum corpus –per a molts la pàgina coral més exquisida mai composta per Mozart–, consumà la perfecció.