Subscriu-te

L’experiència Poblet

Claudio Astronio. © Gregor Khuen Belasi (foto d’arxiu)
Claudio Astronio. © Gregor Khuen Belasi (foto d’arxiu)

III FESTIVAL INTERNACIONAL D’ORGUES DE POBLET. Claudio Astronio, orgue. Obres de Glass, Bruhns, Bruna, Cabezón i Cabanilles. ESGLÉSIA ABACIAL DE SANTA MARIA DE POBLET. 21 DE NOVEMBRE DE 2015.

Per Miquel Gené

El polifacètic organista italià Claudio Astronio (organista, clavecinista, director d’orquestra i director artístic del Festival Antiqua de Bolzano) va ser l’encarregat de tancar el III Festival Internacional d’Orgues de Poblet i donar el tret de sortida del 75è aniversari de la restauració de la comunitat cistercenca a Poblet. Un festival que, tal com va demostrar aquest concert i els dos anteriors –ressenyats en aquesta mateixa Revista–, ha de ser referent per la qualitat dels intèrprets participants i les seves interpretacions, així com per l’instrument de què disposa Santa Maria de Poblet i per l’excepcionalitat d’un entorn que converteix cada concert en una experiència que va més enllà de la música.

El públic, que omplia també aquest últim concert del Festival, així semblà entendre-ho. I fins i tot Astronio s’unia a la festa, amb la voluntat, expressada durant les proves de so, d’enregistrar la integral de música per a orgue de Philip Glass amb el Metzler Orgelbau de Poblet. Un desig no gens capriciós, com es va demostrar en el resultat que donà la interpretació de les dues obres de Glass programades: Music in contrary motion, una obra, com moltes de les de Glass, basada en l’ostinato, que esdevenia lluminosa i de so net, i que generava una sensació embolcalladora, però no damunt nostre, sinó allà dalt, en un punt localitzat de l’espai; i Mad rush, novament amb la idea d’ostinato en la seva base, ara amb un so més compacte, però que a poc a poc s’obria i ens deixava aprofundir en la seva composició interior.

Al costat de Glass, autors del segle XVII, com Nikolaus Bruhns, del qual Astronio va saber desentrellar la densitat de veus dels seus Preludis en Mi menor i Sol major, i dotant el conjunt d’un fraseig reposat i lleuger, que sabia combinar amb els moments de més gruix sonor, però sense que el repòs fes perdre gruix ni el gruix ens robés el repòs; com Pablo Bruna, amb un contingut virtuosístic que Astronio va resoldre amb brillantor i sabent fer créixer en intensitat; com Joan Baptista Cabanilles i la seva Xàcara, en la qual Astronio obrí el rang dinàmic i, ara sí, ens envoltà amb el so de l’orgue, que reverberava de manera gairebé màgica a les parets de l’església i ens atacava per totes bandes, mentre ens explicava de manera precisa cadascuna de les veus que donen forma a aquesta obra densa i virtuosa. I ja del segle XVI, dues obres d’Antonio de Cabezón, Dulce memoriae i Diferencias sobre el canto del caballero, que ens servien per resumir els paràmetres generals de la interpretació d’Astronio: netedat en el so, claredat en les veus i una concepció reposada del fraseig que es transmetia en tots els seus registres.