Subscriu-te

L’’Heroica’, la gran porta del romanticisme

El director Karl-Heinz Steffens. © Tonhalle Düsseldorf-Susanne Diesner (foto d’arxiu)

IBERCAMERA. Philharmonia Orchestra. Serguei Redkin, piano. Dir.: Karl-Heinz Steffens. Obres de Mendelssohn, Chopin i Beethoven. L’AUDITORI. 12 DE MARÇ DE 2018.

Per Xavier Pujol

Els dos imponents acords perfectes de Mi bemoll, nets, secs, tallats que obren la Tercera Simfonia, “Heroica” de Beethoven són les dues grans columnes que delimiten l’entrada al romanticisme musical. Mai una simfonia havia començat així. El públic de Viena que va assistir a l’estrena el 7 d’abril de 1805 devia quedar clavat a la cadira. El que va seguir a continuació també els devia deixar astorats, mai una simfonia havia durat gairebé 50 minuts. Amb l’Heroica, Beethoven va canviar per sempre i això vol dir que la música també va canviar per sempre. Després de l’Heroica no hi ha tornada enrere.

L’hem escoltada tantes vegades, aquesta simfonia, que d’alguna manera ens hi hem acostumat i hem perdut la consciència de la seva transcendència, ens hem acostumat al meravellós i trobem normal el que és extraordinari.

La Philharmonia Orchestra, un mite, una de les orquestres que més discs ha enregistrat, una referència per a tots els que van començar a escoltar música amb els antics elapés, va tornar a L’Auditori, convocada una vegada més per Ibercamera i ho va fer amb l’Heroica. Després d’uns anys en què la seva qualitat potser va minvar, el conjunt londinenc torna a sonar molt bé. Potser hi ha orquestres angleses que sonen encara més bé, però la Philharmonia segueix sent un gran conjunt i escoltar-la és un plaer.

L’orquestra va venir dirigida per Karl-Heinz Steffens, un director alemany que debutava a Ibercamera i que va agradar força. Complet, treballador, eficaç, Steffens té el seu millor atot en l’equilibri que busca i aconsegueix entre les seccions i en la cura amb què gradua les dinàmiques diverses de l’obra, tot procurant que les veus mitjanes de l’orquestra i tot allò que no està ni ha d’estar en primer terme però és significatiu tingui el pes sonor que convé per equilibrar l’efecte de conjunt.

Steffens va fer una lectura acadèmica de l’Heroica, en el millor sentit de la paraula, és a dir, en el sentit que es va mantenir dins el cànon interpretatiu consensuat i fonamentat en la llarga tradició interpretativa de l’obra del darrer mig segle. Va saber fer èpica –i l’Heroica en té molta sense estridència i solemnitat, sense pompositat i fins i tot en aquells moments en què la simfonia es posa juganera, a l’“Scherzo” per exemple, també va saber jugar. En definitiva, una molt bona Heroica, una obra higiènica que neteja l’esperit i l’envigoreix.

El monument beethovenià va ser precedit a la primera part per dos teloners de luxe, Mendelssohn, de qui es va interpretar la bellíssima obertura Les Hèbrides, aquella peça que quan érem petits ens pensàvem que es deia La Gruta de Fingal, nom molt més suggeridor, misteriós i, per tant, millor que Les Hèbrides, i Chopin, de qui es va interpretar el Concert per a piano núm. 1 amb el jove pianista rus Serguei Redkin com a solista.

La interpretació de la part solista d’aquest Concert, on queda clar que el fort de Chopin no era l’escriptura orquestral, va resultar prou bé; Redkin hi va posar tota la brillantor que la peça requereix sense fer exageracions i el resultat va ser prou bo.

Dues peces, Les Hèbrides de Mendelssohn i el Concert de Chopin, que van ser possibles i sonen com sonen perquè abans Beethoven havia obert les portes del romanticisme musical amb l’Heroica.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *