Subscriu-te

‘Life in progress’, l’adéu de Sylvie Guillem a Peralada

Technê. © Bill Cooper
Technê. © Bill Cooper

FESTIVAL DE PERALADA. Life in progress. Coreografia: Mats Ek, William Forsythe, Akram Khan, Rusell Maliphant. Intèrprets: Sylvie Guillem, Brigel Gjoke, Riley Watts, Emanuela Montari. Música: Alies Sluiter, Thom Willems, Andy Cowton, L. van Beethoven. Producció: Sadler’s Wells London. Coproducció: Les Nuits Fourvière i Sylvie Guillem. AUDITORI PARC DEL CASTELL DE PERALADA. 24 DE JULIOL DE 2015.

Per Clàudia Brufau

Picant portes invisibles, plasmant en carn i ossos la riuada de notes meravelloses de la Sonata núm. 32 de Beethoven, aquesta és la postal mental amb què em quedo d’aquest últim viatge amb Sylvie Guillem, en el qual se’ns endú d’un costat a l’altre dibuixant diagonals amb els seus braços i cames que s’allarguen fins a l’infinit.

El rellotge vital persegueix els ballarins més que altres intèrprets. Sylvie Guillem (París, 1965) sempre n’ha estat molt conscient, i no ha perdut ni un segon des que, per casualitat, va descobrir la dansa als onze anys. Sylvie Guillem és sense cap mena de dubte la ballarina que ha marcat la seva generació, i les que han seguit, per una flexibilitat i fortalesa sobrenatural –el seu cos és un instrument excel·lent–, amb les quals ha superat els límits i ha manifestat un carisma exuberant. La BBC va titular un reportatge dedicat a la ballarina francesa: Sylvie Guillem: Force of Nature, un títol molt il·lustratiu. Amb Life in progress, aquesta força de la natura s’acomiada dels escenaris d’arreu del món per tancar aquest capítol mentre encara és feliç ballant, com ho ha estat els 39 anys que ha ballat professionalment. Ho ha fet encarregant quatre peces de coreògrafs contemporanis amb els quals ella ha treballat: Akram Khan, William Forsythe, Russel Maliphant i Mats Ek.

Technê, el solo que Khan ha creat per a ella i amb el qual comença l’espectacle gira al voltant d’un arbre platejat. Quan el ritme sincopat de la música en directe pren protagonisme, el moviment damunt l’escenari guanya més força, perquè tot i que Khan condueix la ballarina per un camí molt teatral i en el qual el virtuosisme de la ballarina és ben palpable, la coreografia en general tendeix a un llenguatge bastant previsible, recolzant-se més en les formes que no pas en el flux desbordant de moviment i ritme propis de Khan.

Here & After. © Bill Cooper
Here & After. © Bill Cooper

La ironia i genialitat de William Forsythe són infal·libles. Amb DUO2015 Forsythe continua trobant maneres de parodiar la dansa clàssica. Sense escenografia, amb la presència de l’espai sonor de Thom Willems, els ballarins Brigel Gjoke i Riley Watts, especialment aquest segon, van oferir uns dels grans moments de la vetllada. El que començava com una mena de confrontació entre nens de com col·locar el colze derivava en un trencaclosques coreogràfic. Després d’aquest genial duet, tornava a aparèixer Guillem en escena, però aquesta vegada acompanyada d’Emanuela Montari, amb qui interpretava Here & After de Russell Maliphant. D’una manera semblant a Technê, aquesta peça també resultava una mica decebedora, amb un inici dilatadament escultural i un duet en què les dues ballarines encaixaven de manera mecànica.

L’últim mos d’aquest bocí de “la darrera reverència” –títol del text amb què ella acompanya el programa de la seva última gira– és Bye, creat per Mats Ek el 2011. Per a aquells que hem vist una vegada rere una altra el ballet per televisió Smoke (1995), amb Guillem fent parella amb Niklas Ek, la fórmula de Guillem ballant Ek és una de les grans troballes en el món de la dansa. Les formes de la dansa clàssica passades pel sedàs de la tècnica i l’estil Graham –Martha Graham va desenvolupar l’expressivitat de l’esquena– i la teatralitat basada en la gestualitat quotidiana de Mats Ek donen peu a una de les millors Sylvie Guillem.

En Bye, la cara de Guillem projectada en una porta/pantalla en què apareix mirant angoixada al públic acaba desapareixent, també projectada, de cos sencer entre un grup de família o amics. En aquest lapsus de temps –la durada de la Sonata núm. 32 de Beethoven interpretada per Ivo Pogorelich– entrem dins el món interior d’una dona de mitjana edat amb els seus records. La força dels desplaçaments de Guillem tenen quelcom d’infantil, en el millor sentit de la paraula, per la seva genuïnitat, pel fet de mostrar-se vulnerable i llançar-se sense reserves.

Els aplaudiments van anar arrencant a mesura que acabava cada peça, fins a esclatar al final. El pas de Sylvie Guillem per Peralada aquest any era una cita única i irrepetible –sobretot perquè Life in progress només ha fet parada a l’Alt Empordà–, la qual cosa feia que al final l’eufòria es barregés amb la nostàlgia. Guillem fa la seva darrera reverència, però la vida continua i sempre ens en quedaran els vídeos…