Subscriu-te

Lloança per als creadors

René Jacobs. © Philippe Matsas (foto d’arxiu)
René Jacobs. © Philippe Matsas (foto d’arxiu)

MÚSICA ANTIGA. B’Rock Orchestra. Collegium Vocale Gent. Dir.: René Jacobs. La Creació de Franz Joseph Haydn. AUDITORI DE BARCELONA. 24 SETEMBRE DE 2015.

Per Jacobo Zabalo

El monument sonor que va erigir Franz Joseph Haydn per celebrar l’obra del Gran Artífex porta adequadament el nom d’“oratori”; però els mitjans emprats, els nombrosos i variats recursos instrumentals i vocals –alguns d’aparentment extrets de l’òpera més intel·ligent en la seva contemporaneïtat, la mozartiana–, transcendeixen de llarg el propòsit d’aquell gènere barroc. Oriol Pérez recorda oportunament en la seva presentació del concert l’interès que va suscitar així mateix aquest gènere en algú tan innovador –per als estàndards de l’època– com Wolfgang A. Mozart, el qual, per fatalitats de la vida, no el va poder materialitzar. Acostumats com estem a ponderar la influència de Haydn sobre Mozart, pel que fa a la confecció i fixació estilística de gèneres com la sonata o el quartet, no està de més especular igualment a propòsit de la influència recíproca, és a dir, la influència del jove prematurament desaparegut sobre el savi i longeu mestre pel que fa al tractament de les veus i la interpel·lació o simultaneïtat de discursos que donen forma a un teixit de gran riquesa emocional.

La Creació, concebuda com a projecte l’any de la mort de Mozart (1791) i composta en els anys en què Haydn va desplegar les seves simfonies més brillants, és una obra cabdal per la intel·ligència en l’escriptura per a cors i els passatges de gran virtuosisme reservat als solistes, però així mateix suposa un exercici de peripècia atemporal, quasi paradoxal, en la mesura que adopta un llenguatge amb reminiscències barroques i una fúria dramàtica en l’expressivitat que desafia el mateix equilibri clàssic. Com és sabut, l’obra del bon Déu no està exempta de feres i animals que repten, hi ha tempestes, estrèpits i, per descomptat, moments d’asserenament. També la celebració de l’obra del Creador –lloança recurrent al llarg de l’oratori– és una celebració de l’home, col·locat, segons el tòpic del Renaixement, al centre del món. Ho diu el mateix llibret, basat en diversos llibres de l’Antic Testament (Gènesi i Salms) així com en el clàssic de John Milton El paradís perdut: caminava Déu buscant qui admirés la seva obra, i així creà l’home (“no tot era acomplert. A tot el conjunt mancava la criatura que ha d’agrair l’obra de Déu, que ha de lloar la bondat del Senyor”). El que podria semblar un acte de suprem egoisme introdueix, ben al contrari, una mena de necessitat en l’ésser que es vol absolutament lliure. Davant la tradicional visió que l’home és qui necessita Déu, sembla establir-se la inversemblant hipòtesi contrària, cosa que no fa sinó confirmar que el poder creador ha estat delegat en la criatura efectivament, com ja celebrà Pico della Mirandola en el seu Discurs sobre la dignitat de l’home, escrit a les albors de la Modernitat.

Réné Jacobs és un dels directors amb més capacitat per articular el conflicte entre autenticitat interpretativa i expressivitat intempestiva, tot anant més enllà, per tant, de la mera arqueologia musical. És un mèrit molt evident –mai no prou valorat– que sonin tan autèntiques i poderoses les seves lectures de les principals composicions barroques i clàssiques, i sense que la pertinent distinció entre períodes fragmenti una realitat en continuum, amb constants influències i refluxos; amb obres visionàries que –com és el cas de La Creació– al mateix temps es reivindiquen partícips d’un passat mai no del tot superat: el marc és barroc i la inquietud espiritual s’identifica amb l’ortodòxia del cristianisme. Amb tot, però, i malgrat l’òbvia referència a Händel –especialment pel que fa a la part coral–, es pot trobar una aposta que invalida els clixés, en fer de la creació una obra total, que des de lluny es posiciona en la línia de la grandiosa Novena i la (lògicament menys coneguda, però molt recomanable, amb tot) simfonia Lobgesang, “Cant de lloança” de Felix Mendelssohn. Precisament aquest compositor, reconegut recuperador de Bach, ha estat apreciat pel seu tarannà equilibrat, aliè als efluvis de certs romanticismes. Al final, el que han de caure amb criteri i prudència són les històriques etiquetes, la cosificació estilística que facilita una pseudocomprensió i dóna l’aparença de saviesa, tret cada cop menys present però no completament extingit en el món de la cultura.

En aquest sentit, interpretacions com la de Réné Jacobs –fonamentades en el rigor i el respecte vers la partitura– porten al paroxisme la noció mateixa d’autenticitat en ser posada al servei del gaudi estètic, cosa que ja va fer les últimes temporades en la seva representació de les quatre grans òperes de Mozart: tot i no disposar de decorat, la caracterització dels personatges i la vivacitat de la interpretació musical permeté que les trames prenguessin vida d’una forma tremendament natural. En l’última entrega, corresponent a la creació més radical i atemporal de totes –el Don Giovanni–, van coincidir alguns dels que precisament van permetre que es produís una vivificació semblant en el cas d’aquesta Creació, és a dir, en un context ben diferent del de l’original composició. Sophie Karthäuser, sensacional Susanna en Le nozze fa dues temporades, així com el deliciosament impertinent dissoluto de Johannes Weisser –en la temporada precedent– van conviure al costat de Maximillian Schmitt, tenor lleuger, menys protagonista potser per l’ascendència dels seus companys i pel seu paper descaradament secundari en la tercera part, dedicada a la celebració de l’amor d’Adam i Eva.

Des de l’original i ignot moviment de Déu al sorgiment de la llum –primer episodi, que s’inicia com en el clàssic adagio de les simfonies coetànies–, des d’aquesta llum creixent que s’afirma per sobre del no-ésser, la Creació progressa en formes de vida i complexitat fins a assolir l’amor entre humans, qüestió que tanca l’obra sense detallar la complexitat del sentiment ni entrar en detalls morals (el tema del pecat i la mítica responsabilitat del mal en el món és evitada en la celebració haydniana… precisament perquè la celebració ho sigui de debò). En la versió de Jacobs no només va resultar creïble la narració dels primers passos de la vida gràcies als esmentats solistes i la bona tasca de direcció; hi va haver una orquestra nombrosa en efectius, de so contundent, per tant, però flexible i atenta a les modulacions i fantàstics exabruptes de la partitura, tan àgil com un conjunt cambrístic. La B’Rock Orchestra va fer bona la seva denominació trencadora i no obstant això afí a la sensibilitat de l’època, com es va poder comprovar en el fraseig. Falta per ressenyar un element, l’element principal, primordial en la mesura que evoca el principi d’absoluta realitat des del qual es fonamenta la veritat de la creació celebrada: el Collegium Vocale Gent, que l’oient afortunat coneixerà ja per les seves col·laboracions amb Philippe Herreweghe, va tornar a demostrar una efectivitat aclaparadora no exempta de lirisme, en aquesta immillorable inauguració de la temporada musical a la sala gran de L’Auditori.