Subscriu-te

Lluïment excessiu

Thomas Zehetmair. © Keith Pattison (foto d’arxiu)

TEMPORADA DE L’OBC. Thomas Zehetmair, violí. Dir.: Jan Willem de Vriend. Obres de Schubert, Sor i Beethoven. L’AUDITORI. 23 DE FEBRER DE 2018.

Per Xavier Pujol

Una setmana després d’haver presentat el Concert per a violí de Max Bruch, la temporada de l’OBC va insistir en els grans concerts clàssics i romàntics per a l’instrument presentant el pare dels grans concerts per a violí, el de Beethoven, en Re major. Com a solista vam tenir Thomas Zehetmair, prou conegut del públic barceloní, que va substituir –l’anunci ja s’havia fet feia setmanes– la violinista Vilde Frang, inicialment prevista.

L’actuació de Zehetmair va ser tècnicament i musicalment d’altíssim nivell, impecable i totalment satisfactòria mentre es va limitar a interpretar el Concert, però va caure en l’excés de lluïment, gairebé en l’exhibicionisme, en la interpretació de les cadències.

El problema no va ser ell, sinó les cadències escollides, en comptes d’interpretar les tradicionals de Joseph Joachim (1831-1907), Zehetmair va optar per les del violinista austríac Wolfgang Schneiderhan (1915-2002), que són tan brillants, tan difícils, tan llargues, tan complicades i, finalment, tan carregoses, que desequilibren tot el Concert fins a convertir-lo en una mena d’espectacle del tipus “mira, mama, què sé fer!”.

Excepte això –si és que se’n pot fer excepció–, l’actuació de Zehetmair va ser molt bona.

El Concert de Beethoven va ser la peça que va tancar la sessió. Anteriorment, a la primera part, havíem tingut dues obres que, per comparació, eren certament menors.

En primer lloc l’Obertura en estil italià en Do major, D. 591 de Franz Schubert, un Schubert estrany que vol sonar alegre, feliç, però sobretot “a la italiana”, o per ser més exactes “a la Rossini” i que, per aquest motiu, omple la peça, de manera postissa i sense gràcia, amb aquells crescendi que el Cigne de Pesaro tan encertadament emprava a les seves òperes. A Schubert el que li queda més bé és fer de Schubert, per fer de Rossini s’ha de ser italià i, si es pot, s’ha de ser Rossini, un compositor que va arribar a ser un gran imitador d’ell mateix.

També a la primera part vam tenir la primera audició de la selecció de números del ballet La Ventafocs (1822) de Ferran Sor realitzada pel propi director Jan Willem de Vriend, que era al capdavant de l’orquestra. D’aquest ballet només se sol escoltar, i no gaire sovint, l’obertura. Una vegada escoltada la selecció, queda clar que l’obertura és el millor i que la resta és música agradable, fàcil, de certa qualitat i bona factura, però de geni escàs. Va estar bé poder-ho escoltar i l’OBC va fer bé de programar-ho, perquè al cap i a la fi és patrimoni musical desconegut, però l’interès musical de l’obra és força limitat.

El govern de tot plegat va estar en mans –ja ha estat dit– del principal director convidat de l’OBC, Jan Willem de Vriend, un músic jovial, cordial, bellugadís, gesticulador, empàtic i extravertit, que manté bé la tensió rítmica, però descuida l’equilibri dinàmic. A la primera part això causà un cert desgavell sonor general; a la segona l’acompanyament orquestral del Concert de Beethoven va ser, per sort, molt més acurat i equilibrat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *