Subscriu-te

Llums i ombres a L’Auditori

El clarinetista Kari Kriikku. © Marco Borggreve (foto d’arxiu)
El clarinetista Kari Kriikku. © Marco Borggreve (foto d’arxiu)

TEMPORADA OBC. Kari Kriikku, clarinet. Dir.: Pablo González. Obres de Chin i Txaikovski. L’AUDITORI. 9 DE MAIG DE 2015.

Per Miquel Gené

El so de xiulets, megàfons i protesta ens rebia dissabte a les portes de L’Auditori. Els acomodadors estaven de vaga protestant per les condicions de subcontractació i precarietat laboral a què es consideren sotmesos per L’Auditori. Ja dins de la sala, i amb l’orquestra damunt l’escenari, el desplegament d’una pancarta arrencava els aplaudiments i la solidaritat del públic. El director tècnic de l’OBC, en el seu paper, intentava demanar-nos disculpes per les molèsties, encara que l’escridassada d’alguns ofegava el seu discurs. Segurament no entenia que molts ens sentíem la protesta dels treballadors com a pròpia. Passat aquest moment, el respecte envers el públic i els companys que treballaven damunt l’escenari va ser total.

L’OBC presentava la primera audició a Barcelona del Concert per a clarinet que, juntament amb altres orquestres (New York Philharmonic Orchestra, Philharmonia Orchestra, Gothenburg Symphony Orchestra i Westdeutscher Rundfunk Köln), ha encarregat a la compositora sud-coreana Unsuk Chin. Pablo González, com ja ens té acostumats, no va desaprofitar l’oportunitat de tenir compositor i intèrpret a la sala per fer una breu introducció damunt l’escenari, de la qual vam treure una informació més aviat anecdòtica: que l’obra està inspirada en Kari Kriikku, el clarinetista que l’està estrenant arreu del món; que Chin escriu música clàssica amb influències de les músiques populars coreana, africana i balinesa, entre d’altres; que creu que el so del clarinet és molt apropiat per abordar estètiques diverses, com la clàssica i la folklòrica; que el concert és tècnicament difícil per al solista, ja que expandeix l’ús de l’instrument, i que la carn de Barcelona no té res a envejar a la coreana. El més interessant, segurament, va ser l’exemple que Kriikku va fer de la tècnica dels multifònics, amb la qual es poden fer sonar dues notes alhora al clarinet i que la partitura demana a l’inici del segon moviment del Concert.

L’obra de Chin proposa un contínuum sonor que no s’atura mai. L’organització d’aquesta massa és lineal i sempre va del repòs al punt culminant mitjançant la intensificació de tempo, dinàmica, registre i patrons rítmics. Un cop arribats al cim, l’energia es desploma i el procés torna a començar. El treball tímbric és potser el més interessant de la partitura. El clarinet solista queda ben diferenciat de l’orquestra i proposa atacs agressius i sons estridents, allunyats d’una concepció clàssica de l’instrument. Chin fa funcionar l’orquestra de dues maneres: com a bloc sonor i com a magma de línies melòdiques, sovint gestos breus i molt enèrgics, que s’encavalquen per generar un teixit sonor variable en densitat i ric en color. El resultat és una obra molt intensa a nivell emocional, amb moments de repòs i serenor, però en general tensa i angoixant, encara que previsible en el seu desenvolupament dramàtic. La interpretació de l’OBC va saber treure suc a l’oposició petit-gran que Chin demanava, tot sabent fer-se gran i petita quan la partitura ho requeria. Per la seva part, Kriikku va fer gala d’unes envejables capacitats tècniques, tot arribant còmodament a tot el que li demanava la complexa escriptura de Chin, i regalant-nos moments d’extrema bellesa, com l’inici del segon moviment amb els ja esmentats multifònics.

La segona part del concert ens retornava a l’entorn segur del simfonisme de Piotr Ílitx Txaikovski amb la seva Simfonia núm. 4, en Fa menor, op. 36. Una obra de llarg recorregut que conté els elements clàssics del gran simfonisme romàntic –grandiositat, aquí reservada al tema del destí, lirisme, frasejos amplis i grans contrastos– i que requereix una orquestra àmplia en el so i generosa en l’esforç. L’OBC no ens va defraudar. Pablo González va encarar l’obra amb la grandiloqüència que requereix, però circumscrivint el dramatisme dins d’un entorn controlat, en la seva línia habitual de mesurar bé les emocions, explicant-les de manera correcta, però sense deixar que agafessin les regnes del discurs. La secció de cordes va respondre bé a les necessitats d’amplitud de so, també quan calia imprimir tensió en els aguts, i els metalls van dibuixar un destí punyent però no pesant. La divisió del tema en diferents seccions del segon moviment va mostrar diversitat d’opinions quant al fraseig, més retallat a l’oboè i a les violes, llarg, rodó i magníficament portat pels violoncels sota l’atenta batuta de González. El tercer moviment, esperat per tots pel color diferent que imprimeixen els pizzicati de les cordes, va resultar d’allò més plaent, amb bona sincronització i un joc de panoramització molt interessant, encara que en els piani es perdia la línia superior. No va ser fins al quart moviment, l’“Allegro con fuoco”, que l’orquestra no es va treure el llaç del director i va córrer lliure, amb la mirada posada cap endavant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *