Subscriu-te

Llums que se senten des de l’avern

Jóhann Jóhannsson (foto d’arxiu)

SIT BACK. Jóhann Jóhannsson: Orphée. L’AUDITORI. 31 DE GENER 2018.

Per Jacobo Zabalo

L’evocació atmosfèrica de la música de Jóhann Jóhannsson ha donat peu a bandes sonores de pel·lícules de gran potencial discursiu. És el cas d’Arrival (2016), en què Denis Villeneuve no en té prou de narrar la vinguda d’éssers extraterrestres. Molt més interessant, planteja la raonable possibilitat que l’existència d’altres formes de vida impliqui així mateix altres formes d’experimentar el temps. La tradicional linealitat, la separació entre passat i futur –que per primera vegada fou analitzada per sant Agustí en el seu vincle anímic, en l’esbós d’una teoria del coneixement, a les Confessions– es dilueix en presència d’aquestes criatures vingudes d’un lloc remot. L’estranya circularitat de les seves vivències es reprodueix simptomàticament en el llenguatge críptic amb què es comuniquen; circularitat que és magistralment plasmada per les melodies, entre somiadores i punyents, de Jóhannsson. Com succeeix, així mateix, en el cas d’altres creadors contemporanis –per exemple, Max Richter, responsable de la banda sonora de Leftovers–, aquest tipus de música pot ser perillosament assimilada a una certa tendència new age, a la recreació electrònica de melodies de gran senzillesa, menor impacte anímic i valor artístic. Per aquesta raó, el concert d’ahir va ser un acte fonamental, fonamentador de certeses. Va permetre percebre de forma incontestable –i, per cert, no només auditivament– el veritable abast de la creativitat del compositor islandès.

En la seva presentació d’Orphée (Deutsche Grammophon, 2016) els nombrosos assistents –pràcticament plena, la sala gran– es van poder sorprendre davant els progressos dels músics sobre l’escenari, acompanyats per un joc de llums fascinant. Un quintet de corda, una guitarra elèctrica, piano i altres instruments eventualment emprats, com l’arpa, van recrear l’atmosfera subterrània, la descomposició de la llum i composició de sons tel·lúrics; sons tot just harmonitzats, inevitablement fragmentaris o formant part d’un continuum en moviment, interromput només per les puntuals i eloqüents intervencions del silenci. L’absència de so interactua amb les melodies, a penes articulades, des del seu mateix interior. Es percep en la música una porositat summament expressiva, transcendeix la proposta minimalista, i revela la seva vertadera complexitat. S’aprecia en la multiplicitat de capes i en la recurrència dels embats circulars, amb diversos instruments tocant mateixes notes, que poden recordar la sempre inspirada producció d’un Giacinto Scelsi.

El viatge de l’Orphée de Jóhannsson no cal entendre’l al fil de la infortunada història d’amor perdut (que en algunes versions s’explica amb final feliç, certament), sinó com un aprofundiment en el cavernós espai que s’habilita silenciosament en el si de les urbs modernes. Els seus moviments porten títols molt significatius, en aquest sentit, i la cruesa amb què els instruments es debaten entre la melodia i el caos és representatiu d’aquesta dialèctica. L’espai de l’ordre és també propici per a la invasió del seu revers. Una mostra la podem trobar en A deal with chaos, en què la inestimable col·laboració de la compositora i violoncel·lista Hildur Guðnadóttir sembla evidenciar una rotunditat circular a la conciliació del submón i el món de dalt. La veritat que la música progressiva de Jóhannsson esbossa és, finalment, la inquietant indiferenciació d’aquelles realitats. Fascinant la paradoxa sonora, l’alternança entre l’intent minimalista de construcció de temes identificables, significatius, i l’exercici de profunda desconstrucció de la melodia. Tot això és il·lustrat eloqüentment per un desplegament lumínic que enlluerna l’oient i projecta ombres sobre les parets: les dels propis músics, artífexs del fet sonor que els llums compassen. En la quasi total foscor de L’Auditori, fet poc habitual, es destria aquest esforç per crear llum musicalment, revelant-se alhora la realitat negada de l’ombra, de la música que no se sent ni s’identifica com a tal, però que trasllada a un altre lloc. És tancar els ulls i obrir-se un món en recomposició, reminiscència de ritus òrfics que salven, des del voluntari trànsit pel submón.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *