Subscriu-te

Llunàtics a Peralada

FESTIVAL CASTELL DE PERALADA. Javier Camarena, tenor. Ángel Rodríguez, piano. Obres de Mozart, Zingarelli, García, Rossini, Bellini i Donizetti. ESGLÉSIA DEL CARME. 27 DE JULIOL DE 2018. / Jonas Kaufmann, tenor. Orquestra titular del Teatro Real de Madrid. Dir.: Jochen Rieder. Obres de Saint-Saëns, Gounod, Bizet, Chabrier, Halévy, Massenet i Wagner. AUDITORI PARC DEL CASTELL. 28 DE JULIOL DE 2018.

La mitomania al voltant de les veus de tenor va assolir el seu nivell màxim d’excentricitat amb l’aparició del fenomen dels Tres Tenors, ja fa gairebé trenta anys. Des d’aleshores el manteniment d’un triumvirat tenoril sembla l’objectiu de totes les quinieles líriques, sense que hagi estat mai possible establir-hi un pòdium estable. Certament, i com ja s’esdevingué en temps del naixement dels Tres Tenors, el màrqueting esbiaixa les anàlisis objectives dins la subjectivitat intrínseca d’una tria que respon, bàsicament, a una qüestió de gustos i sensibilitats. És a dir, si ja en temps del triumvirat Carreras-Domingo-Pavarotti sorgí la polèmica de per què Aragall o Kraus no havien entrat a formar part d’aquest projecte que resultà –insospitadament– tan prolífic en termes econòmics, avui dia encara resulta més difícil escatir quin seria el triumvirat tenoril per excel·lència, més enllà dels nens afalagats pel màrqueting: Jonas Kaufmann i Juan Diego Flórez.

Sense cap mena de dubte, altres tenors menys afavorits pel màrqueting com Piotr Beczala, Gregory Kunde o Javier Camarena, opten amb mèrits sobrers a aquest pòdium que caldria ampliar en nombre de places.

Javier Camarena en el seu debut al Festival Castell de Peralada. Foto: Toti Ferrer.

Javier Camarena és El rey

No ho diem nosaltres, ho digué el cantant mexicà en acabar la seva sisena propina, la famosa ranxera El rey. El tenor reivindicava així, “pero sigo siendo el rey”, les seves arrels mexicanes però també els indiscutibles mèrits artístics després del fastuós recital ofert a l’església del Carme. Un concert íntim, per a una audiència privilegiada de quatre-centes persones que en van poder gaudir en directe, mentre que alhora el recital era retransmès per La 2 de Televisió Espanyola en horari de màxima audiència un divendres al vespre –per requeriment exprés del mànager de l’artista. O sigui, una feliç excepció programadora.

Lluny de ser una afirmació reduccionista, l’actuació del tenor mexicà Javier Camarena en el seu debut al Festival Castell de Peralada posà de manifest que, efectivament, el cantant és el rei en el repertori eminentment virtuosístic i de coloratura gràcies a les seves facultats vocals: una amplia tessitura que li permet atacar el registre sobreagut fins al Mi sense problemes, però també lluir un registre central i greu rodó i sòlid en una veu que es presenta homogènia i sense fissures al llarg de tota la tessitura. Però sobretot, el tenor regna en el seu repertori gràcies a la increïble elasticitat d’una veu capaç de modelar-se i emmotllar-se als requeriments de partitures tan esbojarrades com les composicions de Manuel García, tenor rossinià i compositor que el mexicà acaba de reivindicar en un enregistrament que albirem de referència.

Iniciar el recital amb la compromesa ària de Così fan tutte de Mozart “In qual fiero contrasto… Tradito! Schernito!” era tota una declaració d’intencions i un indicador de l’elevat nivell des del qual partia el viatge musical al qual ens convidava el tenor. Només la primera part del concert era per si sola tot un programa de concert de gran exigència, tal com demostrà amb l’ària de Zingarelli “Più dubitar mi fan… Là dai regni dell’ombre e di morte…” de l’òpera Giulietta e Romeo, un homenatge al Manuel García tenor que Camarena va reivindicar deixant bocabadada l’audiència.

De les tres àries del Manuel García compositor escollides per ser interpretades en aquest recital, destacaren l’emotiva “Mais que vois je?… Vous dont l’image…” de La mort du Tasse i l’extensa escena “Formaré mi plan… En mi comedia juntamente…” de l’òpera còmica El poeta calculista. Aquesta darrera, ària d’escàs interès musical però de gran influència rossiniana en la forma i supeditada principalment a la vis còmica de l’intèrpret i les seves condicions vocals, ambdues virtuts magníficament defensades per Camarena. La primera part es clogué amb la magnífica ària de La Cenerentola de Rossini: “Si, ritrovarla io giuro”, sobreaguts inclosos, que posà punt final a la secció dedicada al virtuosisme més purament pirotècnic del recital.

La segona part vingué marcada pel bel canto, tot iniciant-la amb una delicadíssima interpretació de l’ària “A te o cara” d’I puritani de Bellini, que el tenor cantarà al Gran Teatre del Liceu com a inici de temporada. Aquí el tenor lluí la carnositat i l’amorosiment del seu timbre de brillantor àuria en un legato de plena elegància, que també manifestà en l’emotiva “Tombe degli avi miei… Fra poco a me ricoverò” de Lucia di Lammermoor de Donizetti, òpera en què el tenor acaba de debutar al Teatro Real de Madrid amb èxit llegendari. Javier Camarena finalitzà l’extens recital amb la popular ària dels nou Do de pit de La fille du régiment de Donizetti, ària i aguts que es presenten d’una facilitat insultant per al tenor mexicà, que cloïa així la segona part del recital amb el públic dempeus, plenament entregat al seu art.

La tercera part, la suggeriren els bisos, que el cantant inicià tot demostrant que el bel canto no es limita només a les grans àries operístiques, sinó que també és aplicable a les petites cançons de concert com “Vaga luna che inargenti”, que cantà amb exquisidesa. Després vingueren “Yo que soy contrabandista” de Manuel García, en què es pogué reconèixer l’amistat i afinitat recuperadora que comparteix amb Cecilia Bartoli, que fa vint anys ja interpretava aquesta ària als seus recitals. La danza de Rossini fou la tercera peça de la tanda de bisos, però el públic, enfervorit, en volia més. Les arrels mexicanes de Javier Camarena afloraren per a delit del públic. El tenor dedicà Te quiero, dijiste de María Grever a la memòria de Carmen Mateu, tot recordant que aquesta cançó tradicionalment interpretada pels enamorats en serenata, és en realitat una composició dedicada a la memòria de la filla de l’autora, traspassada en plena infància. Me importas tú i la ranxera El rey, cantada a cor pel públic, posaren un final daurat a una nit d’eclipsi lunar que, sens dubte, contribuí a la màgia astronòmica d’aquesta nit d’estiu on el sol brillà inclús essent de nit.

Jonas Kaufmann va triomfar amb la seva interpretació de Wagner a Peralada. Foto: Miquel González Shooting

Wagnermaníacs amb Kaufmann

Les presentacions musicals de Jonas Kaufmann, sigui quin sigui el format, desperten sempre un interès desmesurat, mèrits a banda, si es té en compte la teoria exposada a l’inici d’aquest article. Kaufmann visitava Peralada davant un públic melòman que, en una proporció no gens desdenyable, tenia encara en el record l’excepcionalitat de la vivència musical viscuda només 24 hores abans. Així i tot, el tenor esgrimí mèrits suficients, sobretot a la segona part del seu concert, per defensar el seu lloc a l’Olimp dels tenors, on brilla particularment en el repertori wagnerià i italià. Potser per això la primera part del concert dedicada al repertori francès, que el cantant enregistrà en un excel·lent àlbum discogràfic l’any passat, no lluí com era d’esperar. Bàsicament, s’hi observà un contrast evident entre la interpretació d’àries que només ha enregistrat i interpretat en concert i aquelles que formen part d’òperes de les quals el tenor bavarès ha fet autèntiques creacions en escena.

No hi contribuí positivament la mel·líflua direcció de Jochen Rieder, per molt que sigui el director habitual dels concerts de Kaufmann, al capdavant d’una orquestra titular del Teatro Real que lluí només en els passatges instrumentals més sorollosos, com la “Bacchanale” de Samson et Dalila de Saint-Saëns o la “Cavalcada de les valquíries” de La valquíria de Wagner.

El tenor alemany va estar acompanyat de l’Orquestra Titular del Teatro Real sota la direcció de Jochen Rieder. Foto: Miquel González Shooting

Kaufmann començà el concert interpretant “Ah, lève-toi, soleil” del Roméo et Juliette de Gounod cantant-la mig to més greu del que és habitual, tot respectant la tessitura original de la seva estrena al Théâtre Lyrique de París l’any 1867. Interpretació, de passada, en què el tenor semblava no esta

r encara situat, i mancat encara del to muscular a què ens té acostumats. Millorà progressivament amb “La fleur que tu m’avais jetée” de Carmen de Bizet i excel·lí –finalment– en la difícil “Rachel, quand du Seigneur” de La juive de Halévy, pàgina compromesa en què el tenor respongué activament a les exigències de la partitura. Amb “Ô souverain” de Le Cid de Massenet donava per finalitzada la primera part del concert, amb un públic frisós per connectar amb el Kaufmann més inspirat.

I la inspiració arribà, certament, amb les pàgines wagnerianes. Ja sigui perquè el tenor acaba d’interpretar La valquíria i Parsifal al Festival de Munic, ja sigui per l’aparició de la lluna plena entre les branques del Parc del Castell de Peralada que –com el propi Kaufmann explicà– l’inspirà en plena interpretació de l’ària “Morgenlich leuchtend im rosigen Schein” d’Els mestres cantaires de Nuremberg, el cas és que el tenor alemany es deixà tocar per la lluna, que inspirà visiblement el seu cant.

Els “Wälse, Wälse” de la invocació “Ein Schwert verhiess mir der Vater” de La valquíria demostraren que Kaufmann és el tenor ideal per a aquest repertori, per ímpetu, bellesa tímbrica i color vocal. Però amb l’esplèndid cant de Walther del concurs dels poetes d’Els mestres cantaires de Nuremberg i el fabulós racconto de Lohengrin, “In fernem Land”, Jonas Kaufmann deixà ben clar que actualment no té rival en l’art d’interpretar la música de Richard Wagner en la plena assumpció estilística, conceptual i vocal dels personatges.

La lluna plena semblà insuflar a Jonas Kaufmann la capacitat d’encisar un públic, d’altra banda delitós de moments excepcionals. Llunàtics tots plegats, tenor i públic, els tres bisos oferts afegiren quirats a un concert que començà realment amb el repertori wagnerià i, excepte l’esplèndida “Pourquoi me réveiller?” del Werther de Massenet, es clogué amb inoblidables interpretacions del “Winterstürme” de La valquíria i una emotiva “Träume” dels Wesendonck Lieder dedicada, com no podia ser d’una altra manera, a l’ànima del Festival, Carmen Mateu. Qui sap si en la influència de la lluna es trobava, també, la d’una Carmen juganera amb els fats terrenals.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *