Subscriu-te

Lluny, massa lluny

El director Emmanuel Krivine (foto d’arxiu)
El director Emmanuel Krivine (foto d’arxiu)

TEMPORADA OBC. Camilla Nylund, soprano. Dir.: Emmanuel Krivine. Obres de Mozart, Strauss i Xostakóvitx. L’AUDITORI. 25 D’ABRIL DE 2015.

Per Miquel Gené

Potser va ser el posicionament de la secció de corda, disposada d’esquerra a dreta segons els ulls de l’espectador, amb violins primers, violoncels i contrabaixos, violes i violins segons. Segurament va contribuir-hi l’acústica de l’espai, especialment seca a les zones intermèdies entre la platea i les galeries superiors. No va ajudar-hi la posada en escena de l’orquestra, que sembla prendre’s les primeres parts a tall d’escalfament i no és fins a les segones que decideix d’esprémer lleument les seves possibilitats. El fet és que el so durant bona part del concert de l’OBC del 25 d’abril passat va resultar, en general, opac i mancat de brillantor.

L’inici amb la Simfonia París de W. A. Mozart va despullar aquesta realitat. Els violins primers semblaven trobar a faltar els segons, lluny i amb les efes dels instruments enfocant cap a l’escenari, i el so resultant, mancat de brillantor, s’enterbolia encara més a causa d’una dicció poc clara. Tampoc la reduïda secció de vent no aconseguia posicionar-se en primer pla i quedava lluny, enterrada sota les cordes. Tot i la indefinició en el so, l’orquestra va saber plasmar la idea de Krivine, principal director convidat de l’orquestra. La seva lectura de la partitura de Mozart es va basar en l’oposició de contraris des d’una concepció del menys és més, cosa que casa perfectament amb una obra juganera i amb certs tocs d’humor. L’orquestra modelava, sota la seva batuta nerviosa, la textura, la intensitat, la modalitat i el tempo amb subtilesa i una concepció petita però definida del matís. El fraseig, contingut i serè, ens mantenia alerta: a estones es balancejava amb petits gestos de rubato, d’altres deixava emergir fuetades nervioses.

La soprano Camilla Nylund (foto d’arxiu). © www.camillanylund.com
La soprano Camilla Nylund (foto d’arxiu). © www.camillanylund.com

La soprano Camilla Nylund venia amb les precioses Quatre últimes cançons de Richard Strauss sota el braç. I allà es van quedar, ben lluny, les paraules de comiat d’Strauss, engolides per una orquestra que mantenia el punt de discreció que se li demanava. En alguns moments vam poder intuir la veu de Nylund més que en d’altres, com en la tercera cançó, Beim Schlafengehen (En anar a dormir): un fraseig llarg i ben conduït i un gust per les línies rodones. Poc més. L’orquestra es va trobar a gust en els espais de contenció, però poc clara a l’hora de fer intel·ligible l’entramat de línies internes quan la partitura ho demanava.

En el plat fort de la tarda, la Cinquena Simfonia de Dmitri Xostakóvitx, l’OBC va semblar fer un pas endavant, tot resolent amb solvència, però novament sense brillantor, una partitura complexa i molt exigent en totes les línies. El recolliment i el so ensordinat prenia ara un nou sentit en el seu contrast amb sons molt més potents que semblaven, per fi, travessar el mur que els separava de les butaques. Els metalls contribuïen molt a això, mentre que la secció de cordes funcionava de manera compacta i ben coordinada, encara que patia amb l’afinació, especialment els violins. Les fustes empastaven a la perfecció i resolien amb nota els seus nombrosos solos. En una idea global de creixement constant, l’orquestra es mostrava excessivament encotillada en el segon moviment, una gran broma al cap i a la fi, i decidia llançar-se de cap al “Finale” supeditant exactitud rítmica i control del fraseig a una energia desbocada que, per fi, va arribar al públic.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *