Subscriu-te

L’Orfeó Català fa història amb un retorn triomfal a Londres

El concert al Royal Festival Hall. © Alex MacNaughton
El concert al Royal Festival Hall. © Alex MacNaughton

Per Mercedes Conde Pons

Moltes coses han canviat en els 101 anys que separen el primer del segon viatge de l’Orfeó Català a Londres. Llavors un jove Orfeó Català iniciava una “excursió artística” a París i Londres –així definida pel mateix mestre fundador, Lluís Millet– que havia de servir de carta de presentació a Europa d’un tipus de formació coral aleshores molt poc habitual: un gran cor amateur de veus no líriques però de gran impacte sonor i musical.

També ha estat una nova carta de presentació a Europa, aquesta segona incursió a Londres de l’Orfeó Català i el Cor de Cambra del Palau de la Música, si bé precedida per les exitoses actuacions els darrers anys a Viena (Konzerthaus, juny de 2013), Lisboa (Gulbenkian, febrer de 2014) i París (Cor de Cambra al Théâtre des Champs Elysées, desembre de 2014). Un pas més en la consolidació del projecte estratègic d’internacionalització dels cors que la presidenta de l’Orfeó Català, Mariona Carulla, i el director general de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana, Joan Oller, van iniciar ja fa quatre anys amb la intenció de recuperar els valors fundacionals de l’Associació Orfeó Català.

Moltes coses han canviat, dèiem, començant per la manera de viatjar i per la visió del món de la societat. Cent anys enrere calia un dia sencer de viatge en diversos trens per arribar a París i Londres –creuant el Canal de la Mànega–; enguany Londres està a un parell d’hores, si hi arriba, amb avió, amb l’al·licient de les línies low cost que faciliten encara més la mobilitat. D’un viatge d’un parell de setmanes passem, doncs, a un viatge de tres dies i dues nits. La visió d’Europa, a més, ha canviat radicalment i el que per als cantaires de l’Orfeó Català fa cent un anys –recordem, un mes abans de la Gran Guerra– era el descobriment d’una capital mundial i d’una manera de viure i de veure el món molt diversa, ara és un agermanament de cultures i, fins i tot, una ambaixada cultural a un país, el Regne Unit, amb una nombrosa comunitat catalana.

© Alex MacNaughton
© Alex MacNaughton

Només cal llegir les paraules del mestre Millet alliçonant els seus cantaires abans del viatge, per entendre de què parlem: “Penseu que als anglesos, la nostra expansivitat meridional, un xic excessiva a vegades, els donaria una idea gens favorable de la nostra serietat”. “Expansivitat” a banda, la transcendència de l’esdeveniment tenia i ha tingut un rerefons similar, si bé segurament el vocabulari emprat sigui força diferent… “Sereu com soldats d’un exèrcit de la Pàtria que va a proclamar en el gran món civilitzat la nostra cultura artística; que com a tals soldats heu de guardar la més extrema disciplina. No anem a passejar, anem a treballar; i anem a treballar en una feina de cos i ànima. Per a cantar bé es necessita descans del cor i serenitat d’esperit. Si us canseu anant d’un lloc a l’altre, amb l’afany de veure-ho tot; si els homes fan abús de begudes i de fumar; si les senyoretes no reprimeixen el garlar contínuament […] ens exposem amb seguretat al fracàs de nostre èxit artístic i al menyspreu de tota la gent de dins i de fora de casa que tindrà els ulls sobre nosaltres”, deia un carismàtic Lluís Millet a un grup segurament poc avesat a viatjar fora de les seves fronteres.

L’Orfeó Català del segle XXI al Londres del segle XXI

El concert al Cadogan Hall. © Alex MacNaughton
El concert al Cadogan Hall. © Alex MacNaughton

Cent un anys després, doncs, l’Orfeó Català i el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana feien el debut al Royal Festival Hall –auditori inaugurat el 1951– el 25 d’abril passat en la temporada de la London Philharmonic Orchestra, una de les orquestres més potents de la capital britànica. Aplegat dins de l’enorme complex cultural que és el Southbank Centre –també acull el Queen Elisabeth Hall o la Purcell Room–, aquest edifici és sinònim de la Londres postbèl·lica, de la Londres a l’altra banda del Tàmesi que ha transformat un espai eminentment industrial en un espai fonamentalment cultural –al qual cal afegir la Tate Modern– i que ha acoblat a la perfecció Southwark –amb el Globe Theatre de Shakespeare, el Borough Market o la catedral gòtica de Southwark–, avui ja assimilat per la City.

Al concert celebrat al Royal Festival Hall, l’Orfeó Català i el Cor de Cambra del Palau de la Música –més de noranta cantaires– se sumaren als més de cent vint cantaires del London Philharmonic Choir –un cor de característiques similars a la formació catalana– per interpretar la Missa glagolítica de Leoš Janáček, una obra sense parió en el repertori del compositor postromàntic txec, de gran dificultat i compromís musical. Acompanyats per la prestigiosa London Philharmonic Orchestra sota la direcció de l’experimentat Tomáš Netopil –i amb la mirada atenta del titular Vladimir Jurowski entre les butaques–, el cor brillà sobremanera amb una potència imponent i un empastament gairebé insòlit, atesa la recent coneixença entre totes dues formacions. Ells foren els protagonistes d’un concert en què també sobresortí l’organista Catherine Edwards en el solo d’aquesta particular missa a mig camí entre l’impressionisme debussynià i el folklore txec amb un orgue recentment restaurat i de dimensions impressionants. Una sala força plena –la sala té una capacitat de 2.700 butaques– i amb un tant per cent elevat de jovent, contribuí a l’èxit d’una proposta musical de primera línia internacional.

L’endemà al matí, 26 d’abril, l’Orfeó Català, aquest cop en solitari, es presentava en el cicle coral del Cadogan Hall, fins fa deu anys església cristiana cientista, que actualment acull la temporada de la Royal Philharmonic Orchestra i alguns dels projectes de John Eliot Gardiner, situat al luxós barri de Chelsea, a Kensington. Un concert ambiciós, en què l’Orfeó Català volia mostrar el variat i ric catàleg musical català, des de la música religiosa dels mestres de capella del segle XVIII –Sancta Maria de Josep Reig fou la peça escollida– a la nova estètica del segle XXI, exemplificada en les versions del Laudate Dominum i In paradisum de Josep Vila i Casañas –recollint la tradició compositiva dels directors de l’Orfeó Català– i Le cris des bergers de Bernat Vivancos, i que causaren un gran impacte. Per començar, l’original Cant de les estrelles d’Enric Granados –amb el compromès i lluït paper del piano, molt ben defensat per un ambaixador musical de primera línia com és Albert Guinovart i el també rellevant paper de l’orgue, a càrrec de David Malet–, seguit de dues obres religioses de Pau Casals (O vos omnes i Nigra sum) i ja en la segona part el Pianto della Madona de Xavier Montsalvatge i les meravelloses cançons d’Eduard Toldrà (Cançó de comiat i Festeig) en inspirades versions de Jordi Domènech. Agradà i molt la coneguda Sardana de les monges d’Enric Morera, i provocà crits i manifestacions patriòtiques entre els catalans aplegats a la sala El cant de la Senyera, amb més d’un anglès afegint-se al respectuós costum d’escoltar-la dempeus.

L’ambient a Borough Market. © Alex MacNaughton
L’ambient a Borough Market. © Alex MacNaughton

La festa culminà amb la participació de l’Orfeó Català a les festes del Saint George’s Day –Sant Jordi, dia en què també es commemora la mort d’un il·lustre londinenc, William Shakespeare– celebrades al Borough Market de Southwark, una mena de Mercat de la Boqueria, on emocionaren novament la Sardana de les monges, El rossinyol i El cant de la Senyera. Ni la coincidència de la Marató de Londres ni el sovint intempestiu clima anglès esguerraren un viatge i una ambaixada cultural que hauria emocionat, sens dubte, el mateix mestre Millet, tot responent als seus desitjos: “que Déu ens ajudi, ens inspiri i ens sostingui per a honra de Catalunya”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *