Subscriu-te

L’orquestra com a instrument literari

El pianista Albert Guinovart. © David Ruano (foto d’arxiu)
El pianista Albert Guinovart. © David Ruano (foto d’arxiu)

TEMPORADA OBC. Albert Guinovart, piano. Dir.: Michal Nesterowicz. Obres de Weber, Guinovart i Falla. L’AUDITORI. 13 DE NOVEMBRE DE 2015.

Per Mònica Pagès i Santacana

Aquest cap de setmana passat l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya tornava a convidar el director polonès Michal Nesterowicz, ja convidat en anteriors ocasions per la formació i que es va donar a conèixer a nivell internacional, entre altres fites en la seva carrera, com a guanyador del Concurs Internacional de Direcció d’Orquestra de Cadaqués (edició del 2008). El programa escollit per a aquesta ocasió va ser l’obertura de l’òpera Oberon de Carl Maria von Weber, el Concert per a piano i orquestra núm. 2, “Traces” d’Albert Guinovart, que hi va participar també com a solista, i les dues grans obres orquestrals de Manuel de Falla, El amor brujo i El sombrero de tres picos, suite núm. 2.

Era una bona ocasió per poder sentir l’OBC amb tots els efectius al complet i encara ampliada amb reforços per poder obtenir la plantilla orquestral de grans dimensions que exigeixen aquestes obres. La coneguda obertura Oberon de Weber va ser una introducció molt adequada a l’alçada sonora que va anar agafant aquest nou concert de l’OBC a la Sala Pau Casals de L’Auditori. Oberon fa referència al Somni d’una nit d’estiu de William Shakespeare, i per això ja ens porta, des del començament, a un joc constant de referències sonores inspirades en escenes que poden tenir el seu corresponent literari o teatral. Després del solo de trompa que sorgeix lentament del silenci i que va despertant la corda, que sonava amb netedat i transparència, apareix sobtadament la narració orquestral que conté aquesta obra i que sembla parlar, nota rere nota, del que s’esdevé en una escena invisible. Primer de manera agitada, després amb llangor, però sempre amb aquella expressió que fluctua d’un ritme a l’altre per provocar sentiments molt diversos. Michal Nesterowicz la va dirigir amb eficàcia, amb un control que demostrava haver adquirit una tècnica clara, concisa, sense exageracions.

La segona obra de la primera part va ser el torn del segon concert per a piano compost per Albert Guinovart, el que va escriure el 2005 per encàrrec de l’Orquestra Simfònica del Vallès i que ara va poder tocar per primera vegada amb l’OBC a L’Auditori. Un concert que va anomenar Traces i que, efectivament, sembla elaborat amb les traces que han deixat molts dels concerts per a piano que han fet història. Guinovart va guiant l’orquestra des del piano per recórrer una gran varietat de paisatges orquestrals, amb contrastos rítmics fets de pics brillants en el metall i la percussió, i de valls líriques submergides en la corda. Novament la sensació d’una narrativa, d’una consecució d’escenes en què es produeixen tota mena de sentiments, emmarcats entre l’humor i la nostàlgia. Aquesta és una de les poques obres per a piano i orquestra que tenim en la creació feta al nostre país els últims cinquanta anys. Val la pena que se senti perquè vagi madurant en el nostre context musical. Albert Guinovart és un compositor que ha volgut trencar amb l’experimentació atonal del segle passat i que està empès per una inspiració melòdica sense límits. En aquest concert la desplega de manera exuberant amb múltiples formes i obrint molts camins que porten cap al mateix anhel d’emotivitat. La dinàmica entre ell i l’orquestra, conduïda pel director, va sonar un pèl extrema, cosa que semblava que fragmentés una mica la intenció de diversitat que té l’obra; potser caldran més audicions d’aquest concert per assentar-lo definitivament. Esperem que aquest nou contacte d’Albert Guinovart amb l’OBC pugui produir una nova creació en aquest gènere sublim que uneix el piano i l’orquestra i que sempre és tan difícil i escàs. Guinovart va agrair els aplaudiments efusius del públic interpretant el seu Vals melòdic per a piano sol.

El director Michal Nesterowicz. © Lukasz Rajchert (foto d’arxiu)
El director Michal Nesterowicz. © Lukasz Rajchert (foto d’arxiu)

La segona part va continuar augmentant l’orquestra amb tota mena de colors sonors per interpretar El amor brujo i El sombrero de tres picos de Manuel de Falla. Unes obres d’orquestració poderosa, d’influències clarament stravinskyanes passades per la subtilesa francesa que deriven, amb tota la potència, en la visceralitat meridiana d’aquest gran compositor espanyol. Michal Nesterowicz el va dirigir de memòria, submergint-se en cada dansa, en cada escena que, de nou, ens semblava veure amb les oïdes, amb el reconeixement auditiu de la sensualitat, de la tragèdia, de la màgia, del gest, de la poètica orquestral continguda en cada compàs d’aquestes obres. L’orquestra va sonar compacta, amb una unitat efectiva, portada per aquest director, que maldava entre el control i l’embriaguesa per aconseguir captar l’ascètica passió continguda en el ritme del cante jondo. Una passió que no té res a veure amb la melangia eslava, però que va saber comunicar, tot aconseguint un fort aplaudiment.