Subscriu-te

Magnífic ‘Magnificat’!

© Mercè Gayà / www.facebook.com/corjove
© Mercè Gayà / www.facebook.com/corjove

CICLE CORAL ORFEÓ CATALÀ. Cor Jove de l’Orfeó Català. Ensemble Méridien. Irene Mas, Elionor Martínez, Neus García i Núria Pena, sopranos. Judith Almunia i Laia Donoso, contralts. Adrià Martínez, contratenor. Martí Doñate i Ferran Mitjans, tenors. Ferran Albrich, baix. Dir.: Esteve Nabona. PALAU DE LA MÚSICA. 19 DE JULIOL DE 2015.

Per Mercedes Conde Pons

M’han de perdonar el joc de paraules, però poques coses es poden dir després d’assistir a la fresca i festiva, però seriosa i professional, interpretació que el Cor Jove de l’Orfeó Català i l’Ensemble Méridien van oferir del delicat Magnificat de J. S. Bach, sota la direcció d’Esteve Nabona.

Una de les coses que caracteritza aquest cor format per joves entre els 16 i els 25 anys és el compromís amb què aborden cada producció que se’ls encarrega, i paradigma d’això és la versió que van fer d’aquest Magnificat, amb la participació de fins a deu membres del Cor com a veus solistes en les no precisament fàcils intervencions en solitari que conté aquesta joia del catàleg del Kantor de Leipzig.

El concert, però, ja va començar festiu, amb “Zadok the priest”, un dels Coronation Anthems de G. F. Händel, que és la base musical de l’himne de la Champions League, com si en honor del triplet aconseguit pel Barça enguany el Cor Jove hagués volgut homenatjar el club de futbol català que té en la Masia la clau dels seus èxits, en un paral·lelisme que mostra que la feina de base –“la Masia” de l’Orfeó Català és l’Escola Coral– dóna claríssimament els seus fruits. El Cor Jove ja va cantar sis anys enrere –coincidint curiosament amb l’altre triplet del Barça– els quatre himnes compostos per Händel per a la coronació del rei Jordi II d’Anglaterra, sota el guiatge de Harry Christophers. Enguany, i malgrat que un cor d’aquestes característiques pateix moltes rotacions i d’aquell grup ençà en queden poques veus, el seu director, Esteve Nabona, va saber recuperar aquell esperit festiu i lleuger, i tot i això solemne, que la música anglesa, i particularment la de Händel, demana per interpretar-la. Així, My heart is inditing, que presenta nombrosos moments en què les diverses cordes estan força exposades, va sonar elàstic i volàtil, però mai insubstancial, amb uns plans sonors impecables i una dicció molt polite.

L’Ensemble Méridien es va presentar ampliat fins al gruix orquestral amb bons músics –no hi eren, tal com indicava el programa, Josep Borràs al fagot ni Juan de la Rubia a l’orgue–, molts dels quals procedents de l’ESMUC, on va néixer aquest grup especialitzat en interpretació antiga, i es va poder lluir en la interpretació del Concerto grosso en Si bemoll major, també de Händel. Liderats per Elisabeth Bataller, l’ensemble va mostrar un bon empastament entre les cordes, de so clar i polit, i un bon treball dels contrastos tímbrics –amb un exercici preeminent del vent, flautes i oboès i sobretot les trompetes naturals– en una versió acadèmica del concert esmentat.

La segona part, ocupada íntegrament pel Magnificat de J. S. Bach, va permetre, com dèiem, gaudir del magnífic estat de forma del Cor i de la seva adequació tímbrica a un repertori com l’escollit, amb una molt bona entesa musical amb la formació instrumental. Els cors joves tenen un so que els diferencia en gran forma dels cors mixtos adults. Hi ha quelcom en la frescor i la brillantor del so de les veus que el configuren, que indubtablement canvia el so de conjunt, però si a més de la salut física, s’hi afegeix una gran preparació tècnica i musical, el resultat és un so que atrapa, que sedueix des del primer moment i que en els passatges de conjunt arrossega l’oient cap a un espai de repòs però alhora d’emoció intensa, com es va poder percebre, per exemple, en el “Fecit potentiam”. I per a una obra com aquesta, el Magnificat de Bach, la transparència tímbrica escau a la perfecció, amb aquell punt entre el lleuger vibrato i les veus d’emissió transparent i sense aire, com així van demostrar els prop de cinquanta cantaires que integraven el Cor en aquest concert.

Menció especial mereixen cada un dels integrants del Cor que van actuar de solistes, des de l’elegància d’Irene Mas en l’“Et exultavit”, la puresa tímbrica d’Elionor Martínez al “Quia respexit”, l’homogeneïtat de registre del jove baix Ferran Albrich en un “Quia fecit mihi magna” de manual, la delicadesa i fusió melòdica de Judith Almunia i Ferran Mitjans en l’“Et misericordia”, el valent “Deposuit potentes” del tenor Martí Doñate, l’immaculat “Esurientes” del contratenor Adrià Martínez i el fràgil i dolç “Suscepit Israel”, molt ben defensat per les veus de Neus Garcia, Núria Pena i Laia Donoso. El concert, que recollí un gran èxit de públic i de recepció, culminà com a bis amb el festiu “Al·leluia” d’El Messies de Händel, molt ad hoc amb l’esperit general del concert.