Subscriu-te

Mahler i la passió segons Dudamel

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

PALAU 100 CONSTEL·LACIÓ. Orquesta Sinfónica Simón Bolívar de Venezuela. Dir.: Gustavo Dudamel. Obres d’Orbón i Mahler. PALAU DE LA MÚSICA. 17 DE GENER DE 2015.

Per Jacobo Zabalo

La proposta de Gustavo Dudamel és clara: fer de la música un instrument de revolució, un mitjà per fer que les vibracions sonores repercuteixin internament en l’oient, que el somoguin i el commoguin. Busca i aconsegueix agitar l’espectador generant masses de volum insòlites i rellegint puntualment la partitura des d’angles poc freqüentats. L’oient sent el privilegi d’estar presenciant una interpretació que l’apunta, l’incumbeix i, en moltes ocasions, se l’emporta endavant d’una manera plaent. En la nostra societat tecnològica, el sentiment es paga car, ja que no són moltes les ocasions en què un pot absentar-se del pla de la immediatesa per tenir experiències estètiques profundes, aquelles que afecten i reclamen activament un posicionament, un nou criteri en l’apreciació artística. Agradaran més o menys els resultats de la proposta, sospitosa quan ho pugui semblar l’exultant unanimitat del públic, però hi ha una cosa que no es pot recusar, i és que Dudamel ha aconseguit fer de la música clàssica quelcom essencialment viu, acompanyat per uns joves –els membres de l’Orquestra Simfònica Simón Bolívar de Veneçuela– que desprenen atreviment i passió en les seves interpretacions.

Amb el previsible èxit del concert centrat en Beethoven i Wagner el dia abans, l’aclamació de rebuda va ser tan intensa com la majoria de les que tenen lloc al final dels concerts, per reclamar dels artistes algun bis o simplement agrair el compromís demostrat. Sensació estranya, doncs, trobàvem als inicis d’una primera part estranyament breu, que havia de durar segons el programa uns vint minuts. Van ser suficients, però, perquè es produís l’anhelada ebullició. Si hi ha un tipus d’obres que aquest conjunt i director ataquen amb una vehemència i autenticitat especials són precisament aquelles de tall neoclàssic i grans dimensions, amb contrastos atractius, ritmes canviants i melodies dansables. El tríptic que el compositor Julián Orbón (1925-1991) articula en les Tres versiones sinfónicas suposa un exemple d’imaginació sonora que el conjunt dirigit per Dudamel va abordar amb entusiasme. Contundent el so de la corda en la “Pavana”; excel·lent entesa entre seccions en el segon moviment de l’obra, l’expansiu i subtil “Organum”; obra coronada per un finale (“Xylophone”) de ritmes àgils i sonoritats que, tornant al moviment d’obertura, evoquen l’stravinskyana pertinença a la mare Terra. La pausa no va semblar arribar tan aviat, al cap i a la fi, ja que el desplegament de mitjans de l’obra d’Orbón i la seva magnífica orquestració van fer de l’escolta una experiència plena, rica, prou complexa com per donar la benvinguda a l’obligat recés, previ a la interpretació del plat fort: la Cinquena Simfonia de Gustav Mahler.

Obra de considerables dimensions, inevitablement complexa tot i la familiaritat d’aquesta, el cert és que tots tenim una Cinquena favorita, o almenys unes quantes versions de referència que en condicionen l’escolta. Davant l’atreviment de l’orquestra que dirigeix Dudamel, cal, més que mai, deixar enrere els prejudicis… per ben fundats que semblin. No hi ha una sola forma d’aconseguir la coherència, i els bolivarians no sempre prenen la ruta fressada, sinó que prefereixen rellegir la partitura amb passió, segons la visió detallista i espectacular del seu director. En un punt pateix el (seu) discurs mahlerià, ja que fet com està de retalls, l’excessiva recerca del moment pregnant amenaça amb desmembrar-lo i trastocar els tempi. A més que, per descomptat, res no garanteix que l’originalitat interpretativa ofereixi resultats més convincents que els d’altres visions ja conegudes i reconegudes. Va succeir sense anar més lluny en el primer moviment, quan l’excessiva delicadesa que Dudamel va voler imprimir a les cordes pràcticament va eliminar tot rastre de marxa. No es va apreciar aquest arrossegar afligit, i sí en canvi un contrast eixordador entre els metalls i l’agredolça melodia, en què tan sols van aconseguir intermediar les fustes, en les seves bellament tristes filigranes. La vehemència del segon moviment, amb el final heroic que allí s’anticipa, ja donaria el to d’una interpretació, amb tot, molt gaudible. L’episodi clau d’aquest organisme viu que és la Cinquena, l’“Scherzo” central, va ser resolt amb prestància, deixant de banda l’infortuni aïllat del solo de trompa. El celebrat “Adagietto” tampoc no va decebre. Va encertar Dudamel en no recrear-se en la seva enganyosa dolçor, però sense passar-hi de puntetes. Es va endinsar en els sinistres racons de la bellesa amb honestedat, per transportar l’oient a un lloc del qual amb prou feines sabem res. El cinquè moviment, el més discret de tots pel contrapuntisme i les voluntàriament interrompudes (iròniques) fugues que preparen un final extàtic –de veritable apoteosi en la versió de Dudamel–, culminà una versió apassionada, si bé desigual a la recerca de l’originalitat mahleriana. L’aclamació va ser absoluta i Dudamel regalà al públic un dels seus clàssics bisos, aquell en què ressona l’himne oficiós de Veneçuela, Alma llanera.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *