Subscriu-te

Malabars i essència

Le Carrousel des Moutons de la companyia de circ belga D’Irque & Fien. © Festival de Torroella/Martí Artalejo
Le Carrousel des Moutons de la companyia de circ belga D’Irque & Fien. © Festival de Torroella/Martí Artalejo

FESTIVAL TORROELLA DE MONTGRÍ. D’Irque & Fien, Le Carrousel des Moutons (15 d’agost de 2015). Joaquín Achúcarro. Obres de Schubert, Brahms i Chopin. (16 d’agost de 2015). AUDITORI ESPAI TER.

Per Josep Barcons

L’endemà del malabarisme pianístic de Katia Buniatishvili, el Festival de Torroella de Montgrí presentava l’espectacle Le Carrousel des Moutons de la companyia de circ belga D’Irque & Fien, que permetia veure malabars sobre i amb el piano. Efectivament, a l’escenari hi havia un piano de cua, la tercera pota del qual era un braç hidràulic que permetia que l’instrument s’elevés, girés i arribés a posar-se en posició vertical, tot generant imatges d’una potència notable, conceptualment ben interessants.

Sempre amb Fien van Herwegen tocant el piano (bé: el teclat que hi havia encastat, ja que la caixa del piano estava buida per permetre el joc escènic), Dirk van Boxelaere feia acrobàcia, malabars, funambulisme, il·lusionisme i clown al llarg de 60 minuts. L’espectacle, de poètica dolça i fortament onírica, deixava imatges precioses a la retina, però li faltava ritme, contundència i una progressió dramàtica clara. Potser per això se sentia que més d’un nen preguntava: “I això per què ho fa?” o “Quan s’acabarà?”, en moments que, si bé eren poètics i tendres, acabaven resultant una mica feixucs, com la música excessivament iterativa i tierseniana que sonava en tot moment.

Joaquín Achúcarro. © Festival de Torroella/Martí Artalejo
Joaquín Achúcarro. © Festival de Torroella/Martí Artalejo

L’endemà de l’espectacle infantil, un vell amic del Festival, Joaquín Achúcarro, que hi actua ininterrompudament des del 1993, oferia el seu recital. El pas del temps ha fet que la intel·ligència natural d’Achúcarro s’hagi transformat en saviesa venerable. Una saviesa que el pianista bilbaí comparteix amb naturalitat, sense posats ni arrogància, la qual cosa és d’una generositat absoluta. I la generositat és un regal plàcid, gustós i noble que –si es té bon cor– acostuma a sortir naturalment amb els de casa. Per això era un gust escoltar, abans de cada peça, les quatre paraules mal comptades amb les quals el pianista ajudava a situar les obres, més enllà de les bones notes en el programa escrites per Lourdes Morgades.

Per obrir la vetllada, Achúcarro defensava la D. 575 de Schubert com una sonata fresca i jove, de ressonàncies mozartianes. I ho feia amb la seva finor i elegància característiques, lluny d’escarafalls i dels malabars propis d’algunes noves generacions de pianistes veloços i trepidants que fan brillar tant la superfície de les obres que el fons d’allò que diuen queda irremeiablement tapat. En Achúcarro succeeix ben bé al contrari, com si a través de la paciència de la destil·lació (amb la qual es pot sintonitzar amb l’experiència d’haver vist passar molt temps), acaronés el discurs fins a obrir tots els porus de l’obra perquè en surti l’essència en cada compàs.

Així, de les mans d’Achúcarro (que als 80 anys llargs són àgils i subtils), en sortia una impecabilitat absoluta en allò que deia (i si hi havia alguna brutícia en alguna corredissa, era peccata minuta). En cap cas el piano no era portat més enllà del seu confort sonor, amb cap batzegada ni cap sonoritat inaudible. I així, amablement, l’instrument donava el màxim de si i omplia la sala de bellesa.

Ho féu també amb les dues últimes peces per a piano de Brahms, la tercera i la quarta de les Klavierstücke, op. 119. I també amb la Segona Sonata de Chopin (magistral!), amb aires de pasdoble inicials, amb incommensurable bellesa en l’“Scherzo” i amb profunditat absoluta –lluny de qualsevol clixé– en la “Marxa fúnebre” i el “Presto” del final. Abans, per entrar en el món de Chopin, la Fantasia impromptu en Do sostingut menor va sonar deliciosament bellíssima. Llàstima que el compositor polonès no visqués 139 anys (com deia el programa: de 1810 a 1949!) en comptes de 39… Achúcarro ens sabria descobrir tots els misteris d’aquestes obres mai no escrites, amb el seu pianisme de bella escola amb el qual esperem que ens delecti molts anys més!