Subscriu-te

Manual per a la supervivència i deu paisatges

Lur away
Lur away

LUR AWAY. Creació i direcció: Sra. Polaroiska. Intèrprets: Alaitz Arenzana, Maria Ibarretxe, Natxo Montero, Myriam Petralanda. Disseny d’il·luminació: Gabo Punzo.

LA POSIBILIDAD QUE DESAPARECE FRENTE AL PAISAJE. Idea i creació: El Conde de Torrefiel en col·laboració amb els intèrprets. Direcció i dramatúrgia: Tanya Beyeler i Pablo Gisbert. Text: Pablo Gisbert. Intèrprets: Tirso Orive, Nicolás Carbajal, David Mallols, Albert Pérez. MERCAT DE LES FLORS. 5 DE DESEMBRE DE 2015.

Per Clàudia Brufau

Sota una taula, un grup d’espectadors lliurats a la causa criden a cor què vols. Sota una altra, davant de la dels que criden, una dona comenta als del seu grup: “Ostres, estan molt ficats en el paper. Potser també hauríem de cridar, oi?” Aquesta és una escena d’una obra de teatre interactiu, vista i viscuda des d’una taula rodona –coberta amb unes estovalles elegants i un centre de flors– a la Sala Pina Bausch del Mercat de les Flors. La companyia Sra. Polaroiska proposa en Lur away un manual didàctic per sobreviure, un art que consideren multidisciplinari. Per aquest motiu conviden part del públic a l’escenari i a practicar les seves recomanacions davant de situacions adverses com un huracà, l’atac d’un ós o la pitjor de totes: la soledat.

Durant dues setmanes, el lema “Que el futur es faci present!”, escrit en una pancarta reivindicativa, ha presidit el vestíbul del Mercat de les Flors. La casa de la dansa de Barcelona ha acollit per quarta vegada el Salmon, un festival que emfatitza el rol de les arts escèniques en el present: “un lloc de trobada i d’intercanvi d’idees i imatges al voltant del que som”. I sobretot, recalcant que en aquest indret de trobada també podem imaginar “què podem arribar a ser”. El que fan els artistes és important, però els espectadors, segons el manifest del Salmon, també hi tenen una “responsabilitat ineludible, la d’estar presents”. Com en les altres edicions, la programació del Salmon abasta diferents imaginaris i dramatúrgies de dansa i teatre contemporani. El dia 5 acabava aquest recorregut amb la Sra. Polaroiska i El Conde Torrefiel, que no són mecenes glamurosos, ni tampoc personatges de la premsa rosa –encara que els noms ens puguin enganyar–, sinó companyies que s’han forjat un nom en el panorama de les arts escèniques. Si la peça de Sra Polaroiska, Lur away, ens convida a experimentar sobre l’escena sis situacions hipotètiques, El Conde de Torrefiel, amb La posibilidad que desaparece frente al paisaje, ens evoca escenes en deu paisatges diferents per construir mentalment. Això sí, tant l’una com l’altra utilitzen la hibridació o la barreja de llenguatges artístics: instal·lació coreogràfica, text, música o audiovisuals, per situar-nos en un espai aparentment estrany amb el qual ens acabem reconeixent o almenys que sentim com a familiar.

Distribuïdes sobre un terra de parquet, quatre taules rodones, al voltant de les quals seu una part del públic, ens situen en una mena de congrés, amb la solemnitat típica d’aquests contextos professionals. Alaitz Arenzana i Maria Ibarretxe, les dues senyores basques darrere la Sra Polaroiska, el ballarí Natxo Montero i a la bateria Myriam Petralanda apareixen a escena per compartir amb el públic el seu manual didàctic per a la supervivència, un art multidisciplinari. A partir de sis perills vitals, en Lur away es despleguen els coneixements i les tècniques fonamentals per combatre un ennuegament o com sobreviure perdut enmig del fred i la boira. Juxtaposant text, coreografia i música, els de la Sra Polaroiska aconsegueixen que el públic caigui còmplice en el seu joc d’una manera lúdica i convidant a la reflexió.

La posibilidad que desaparece frente al paisaje
La posibilidad que desaparece frente al paisaje

Transitant per deu paisatges –Madrid, Berlín, Marsella, Lisboa, Kíev, Brussel·les, Tessalònica, Varsòvia, Lanzarote i Florència–, El Conde de Torrefiel descriu, en La posibilidad que desaparece frente al paisaje, deu escenes simultànies –actes públics i privats– per mitjà de la temperada locució de Tanya Beyeler o el text que va apareixent a la pantalla que hi ha penjat a l’escenari. Quatre actors, en silenci, il·lustren part de la trama de les històries o els conceptes exposats literalment. Pablo Gisbert i Tanya Beyeler van començar aquesta aventura postmoderna que és El Conde de Torrefiel el 2010 i des de llavors han anat fabricant propostes escèniques que beuen del cinema, la literatura, la coreografia i la temporalitat escènica per formular hipòtesis –sovint incòmodes, però amb un esperit juganer– sobre el món del segle XXI amb referències actuals, del passat i elucubracions sobre el futur. Col·laboradors de la companyia de dansa La Veronal, el treball d’El Conde de Torrefiel, que es va poder començar a veure en sales com l’Antic Teatre, ha transcendit internacionalment des de l’any passat mitjançant festivals i plataformes com Fabulamundi –un projecte de cooperació per a la promoció d’autors teatrals entre diferents equipaments culturals de països europeus.

Com és habitual en El Conde de Torrefiel, en el seu refregit de fetitxes culturals, apareixen referents com Spencer Tunick en una sessió fotogràfica al Memorial dels Jueus Assassinats de Berlín o Michel Houellebecq parlant sobre l’art i la revolució amb una prostituta en una habitació d’hotel a Marsella. Des de reflexions sobre tècniques de màrqueting, l’avorriment com l’element més antieconòmic que existeix o la impossibilitat de les generacions veteranes de transmetre lliçons vitals als joves, Gisbert i Beyeler ens condueixen en un discurs filosòfic tocant algunes tecles del nostre dia a dia. Preguntes que ens hem fet a mitges, però que sovint no verbalitzem perquè pertorben massa la comoditat de la nostra existència. Havent arribat en aquest punt, no puc evitar preguntar-me com aquestes propostes poden transcendir i impactar més enllà de les consciències del públic assistent, i quines accions podrem prendre quan ens aixequem de la butaca. Rumiem-ho.