Subscriu-te

Mario Gas dirigeix ‘La Clementina’, sarsuela del segle XVIII

Toni Marsol debutà al Teatro de la Zarzuela de Madrid amb aquesta producció
Toni Marsol debutà al Teatro de la Zarzuela de Madrid amb aquesta producció

LA CLEMENTINA de Luigi Boccherini. Carmen Romeu. Vanessa Goikoetxea. Carol García. Beatriz Díaz. Toni Marsol. Xavier Capdet. Manuel Galiana. Juan Antonio Sanabria. Dir. musical: Andrea Marcon. Dir. d’escena: Mario Gas. Orquesta de la Comunidad de Madrid. Producció: Caja Madrid i Teatro Español. TEATRE DE LA ZARZUELA DE MADRID. 9 DE MAIG DE 2015.

Per Robert Benito

Amb la recuperació d’aquesta sarsuela neoclàssica, el Teatro de la Zarzuela ofereix per primera vegada en la seva programació aquest títol del catàleg musical de Luigi Boccherini amb llibret del gran escriptor de la Il·lustració Ramón de la Cruz. L’obra, organitzada en dos actes, va ser un encàrrec al músic de Lucca per part de la mare del seu mecenes, la comtessa duquessa de Benavente, Doña Faustina Téllez-Girón.

La producció que s’ha presentat al teatre del carrer de Jovellanos té el seu antecedent en la que es va presentar el 2009 al Teatro Español, quan estava sota la direcció de Mario Gas. En aquesta nova ocasió s’ha envoltat d’un equip perfecte: Juan Sanz i Miguel Ángel Cuso hi han creat una escenografia senzilla i clàssica que juntament amb els bells figurins d’Antonio Belart han ofert un marc perfecte perquè Andrea Marcon, especialista de música històrica, ens recreés aquesta partitura.

Boccherini va compondre a Espanya una gran part del seu corpus musical, si bé La Clementina va ser la seva única sarsuela, però es va imbuir bé d’aquest gènere que ja va néixer en el Barroc i va evolucionar fins a mitjan segle XX. En el cas d’aquest títol podríem considerar-ho com un clar exemple de la Il·lustració espanyola en el seu vessant de divertiment escènic a nivell domèstic. Entre les característiques que vam poder trobar en la representació, en destacaríem el caràcter de comèdia d’embolic, preromàntica i amb un subratllat en el caràcter social.

Més curiós que el mateix text és descobrir com el músic italià respira en espanyol amb aquesta partitura, si bé de vegades no pot deixar de fer-se notar l’influx de l’òpera napolitana i el virtuosisme de l’època tardobarroca. Estrenada el 1787 al Palau dels Téllez-Girón, els seus efectius són vuit personatges, tots cantants, si bé dos d’ells només participen en els tutti de finals d’acte.

L’argument ens recorda tipologies ja regnants pels escenaris abans i després de la seva estrena, una mica de Così fan tutte, un altre poc de L’occasione fa il ladro, etc., però amb l’espurna del teatre i sainet clàssic espanyol per darrere.

El càsting dels intèrprets va ser molt ben seleccionat, començant per destacar la protagonista que dóna nom a la sarsuela. La soprano valenciana Carmen Romeu, en carrera imparable, va interpretar una Clementina tendra, seriosa però vocalment segura, amb el seu timbre vellutat i una tècnica perfecta en enfrontar-se als seus diferents duos i destacant la seva ària de presentació, “¡Ay de mí!”. La seva gelosa i insuportable germana, Doña Narcisa, interpretada amb molta gràcia per Vanessa Goikoetxea, va esquivar les seves dues àries endimoniades, tot destacant més en la del segon acte, “Cruel, injusta, ingrata”.

El tenor Juan Antonio Sanabria, amb una veu bella, però amb algun problema tècnic, ens va fer sofrir sobretot en l’ària d’aires händelians del segon acte, “Háblame al oído”. La parella còmica formada per la criada Cristeta i el mestre de música, Don Lázaro, que ens va fer recordar el maridatge Don Alfonso-Despina, va ser perfecta en les veus i el sentit actoral de Beatriz Díaz i Toni Marsol. Ella va destacar en les seves dues àries, especialment la del segon acte, “Quien libre ha vivido”, tot un decàleg de principis de dona moderna. Quant al baix baríton de Cervera, va conquistar el respectable en el seu debut al Teatro de la Zarzuela amb la seva veu timbrada i vis còmica en cadascuna de les seves intervencions. Tant de bo que puguem gaudir del seu art més freqüentment en aquests papers fets a la seva mida.

Doña Damiana, la seriosa i prudent institutriu, va ser interpretada correctament per Carol García i completaven l’elenc dos actors que van sostenir el ritme trepidant de l’obra –sobretot en el segon acte– amb la seva professionalitat, el marquès de la Ballesta de Xavier Capdet i l’inconfusible Manuel Galiana com a pare i cavaller vidu, Don Clemente.

Tal vegada el punt gris de l’actuació va ser l’orquestra, que no va trobar la gràcia, ni estil i tempi que venien marcats per l’escena. Una llàstima que davant un repte semblant no s’hagi comptat amb una orquestra amb criteris i so historicistes.

Esperem que aquesta producció es pugui veure més enllà de la capital del regne, ja que és una bona manera d’entendre la nostra música en un segle en què sembla que aquesta no existeix musicalment amb pes propi… Res més lluny de la realitat, encara que la signi un “italià de Madrid”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *