Subscriu-te

Matinar amb Ignasi Cambra

Ignasi Cambra (foto d’arxiu)

(WHAT’S THE STORY) MORNING GLORY. Ignasi Cambra, piano. Obres de Grieg, Granados i Chopin. SALA APOLO. 28 DE GENER DE 2018.

Per Miquel Gené

La quarta temporada del cicle (What’s the Story) Morning Glory de la Sala Apolo va consolidant una proposta tan interessant com necessària. La musicòloga Maitane Beaumont, programadora del cicle, combina artistes de qualitat amb una manera de presentar la música clàssica menys encotillada del que és habitual. L’espai, els repertoris i la proximitat entre músics i públic generen una dinàmica de concert relaxada que pot ajudar a normalitzar l’audició en directe d’una música encara massa tancada sobre si mateixa. El cicle, que es va iniciar el 21 de gener, es perllongarà fins a l’11 de febrer. Podeu trobar tota la informació aquí.

La segona cita del Morning Glory presentava el pianista Ignasi Cambra, jove figura en creixement que, com se’ns recordava a l’entrada, tindrà l’honor d’acompanyar Maria João Pires en el seu penúltim concert a la ciutat abans de retirar-se definitivament dels escenaris, els propers 9, 10 i 11 de febrer a l’Auditori de Barcelona, on interpretaran, junt amb l’OBC, el Concert per a dos pianos en Mi bemoll major de Wolfgang Amadeus Mozart.

A la Sala Apolo, Cambra va triar per a l’ocasió un programa centrat en música romàntica que coneix a la perfecció: la Suite Holberg d’Edvard Grieg, enregistrada en el seu primer disc en directe al Palau de la Música Catalana, els Valsos poètics d’Enric Granados i la Fantasia Impromptu de Chopin, una de les peces que forma part del seu segon disc, el primer d’estudi, que aviat veurà la llum. Cambra es va mostrar distès i molt proper durant tot el concert. Va anar introduint cadascuna de les peces que tocava amb una barreja d’anècdotes i explicacions rigoroses i un sentit de l’humor tendre i relaxat, que van permetre l’apropament entre pianista i públic. Ja assegut davant d’un Yamaha de mitja cua de millors prestacions que en passades edicions del cicle –més dimensió i més bon so–, Cambra es va mostrar com un pianista molt consistent, sòlid en el seu so, net en la dicció, hàbil en el balanç de veus i suau en la manera de frasejar. A la Suite Holberg, obra escrita per Grieg en estil barroc, la separació de veus va ser l’element central amb el qual ens va guiar a través de les seves cinc danses. Cambra estava més còmode en les dinàmiques intermèdies i baixes, en les quals aconseguia sonoritats molt ben perfilades, que filava amb delicadesa mitjançant un fraseig de tempo flexible. La seva lectura dels Valsos poètics es va centrar a mantenir la línia melòdica a la superfície i teixir un acompanyament sòlid però mancat de matisos. En aquest sentit, Cambra disposa de molt camp per recórrer en la descoberta de la rica estructura que Granados proposa sota l’aparença d’una senzilla melodia acompanyada. Una de les virtuts de la seva interpretació dels valsos va ser el moviment de tempo de les frases, encara que en alguns moments, com el darrer, pecà d’un apressament que el va dur fins al límit de l’ensurt. La Fantasia Impromptu amb la qual tancava el concert ens va mostrar un pianista abocat a la seva tasca de transmetre emocions. Amb una molt bona conducció de la tensió, vam tornar a apreciar més qualitat en el registre intermedi i piano que no pas en els forts, on, potser per excés d’ímpetu, Cambra va sonar massa tens.

La resposta del públic, agraït i encantat pel recital, va obligar Ignasi Cambra a un bis. Més romanticisme amb la “Reverie” de les Escenes d’infants de Robert Schumann, en la qual va dibuixar un preciós ambient d’ensomni gràcies a l’equilibri de veus i a un fraseig cuidat fins a l’últim detall.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *