Subscriu-te

Mena l’exquisit, Biondi l’agressiu

BCN CLÀSSICS. L’Europa Galante. Carlos Mena, contratenor. Fabio Biondi, violí i direcció. Obres de Vivaldi i Terradellas. PALAU DE LA MÚSICA. 17 DE NOVEMBRE DE 2018.

El cicle BCN Clàssics convocà al Palau el contratenor Carlos Mena i el conjunt L’Europa Galante dirigida pel seu fundador, Fabio Biondi, per oferir un concert que combinava peces raríssimes amb peces conegudíssimes. A la primera part, Carlos Mena interpretà cinc àries d’òperes de Domènec Terradellas (1713-1751), el compositor català que triomfà a Itàlia, i el conjunt orquestral hi intercalà dues obertures d’òperes de Vivaldi. A la segona part, amb Biondi en la doble funció de solista i concertino, es van interpretar Les quatre estacions de Vivaldi.

obtinguda a www.facebook.com/bcnclassics

De Carlos Mena vam poder gaudir l’exquisidesa interpretativa, el bon gust, la musicalitat, la sensibilitat, però no vam poder gaudir gaire de la seva bella veu. Afectada per alguna indisposició que cal pensar que és passatgera (algú va dir, però ningú no ho va confirmar oficialment, que el cantant havia passat el dia amb febre), la veu no anava bé, algunes notes no se sentien, les transicions fallaven i no quedaven boniques i no hi havia homogeneïtat tímbrica al llarg del registre. A la darrera ària mostrava clars signes de fatiga.

Fa gairebé trenta anys un jove violinista de Palerm anomenat Fabio Biondi, al capdavant d’un nou grup anomenat L’Europa Galante, va prendre a l’assalt, amb un enregistrament que es va fer cèlebre, Les quatre estacions, la coneguda peça que fins aleshores tenia el seu referent interpretatiu en la versió del conjunt I Musici. Des de llavors Biondi i els seus deuen haver interpretat la peça centenars, si no milers de vegades, i l’han convertida en la seva imatge de marca, en el “plat de la casa”.

De resultes d’això, ara Biondi i L’Europa Galante tenen una manera pròpia d’interpretar el repertori barroc italià, una manera encara més pròpia d’interpretar Vivaldi i una manera personalíssima d’interpretar Les quatre estacions, que, per sort, no apliquen a altres peces perquè aquesta manera de tocar ja ha pres aspectes viciats per l’excés: tot es toca des de l’exageració, els tempi ràpids es toquen furiosos, les dinàmiques es mouen en una mena de cercle ciclotímic, tot és tens, crispat i al límit fins a l’extrem de posar en perill l’afinació. Allò ja no és una peça de Vivaldi, sinó de Biondi i hi ha un punt, o potser dos, d’exhibicionisme. El públic, entusiasmat, aplaudia gairebé a cada moviment de tal manera que al final va semblar que en comptes de quatre estacions n’havíem escoltat ben bé vuit o deu.

Imatge destacada: obtinguda a www.facebook.com/bcnclassics

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *