Subscriu-te

Meravellosa joventut

Un moment de l’actuació del Kebyart Ensemble. © Antoni Bofill

EL PRIMER PALAU. Concert de cloenda. Kebyart Ensemble, quartet de saxos (Pere Méndez, saxo soprano; Víctor Serra, saxo alt; Robert Seara, saxo tenor; Daniel Miguel, saxo baríton). Obres de Glass, Glazunov, Magrané, Mendelssohn i Bartók. PALAU DE LA MÚSICA. 30 DE NOVEMBRE DE 2017.

Per Miquel Gené

L’acte de lliurament del Premi El Primer Palau coronava la soprano Mercedes Gancedo com a guanyadora d’un certamen del qual han sorgit, com ens recordaven Albert Torrens, conductor de la gala, i Mariona Carulla, presidenta de la Fundació Orfeó-Català Palau de la Música, els noms de Juan de la Rubia, Arnau Tomàs, Enric Martínez-Castignani o el Cuarteto Quiroga, entre molts altres músics il·lustres. L’acte comptava també amb la participació del president de Mitsubishi Electric Europe, principal patrocinador del cicle, i del cònsol del Japó a Barcelona, Naohito Watanabe, els quals apostaven per una llarga continuïtat del seu suport al cicle i per mantenir un intercanvi intens entre les cultures espanyola i japonesa. El jurat del premi valorava de la cantant la maduresa interpretativa, la projecció i la qualitat del programa triat, i premiava també amb un accèssit l’acordionista Nikola Tanaskovic i el duo de pianos IndiviDUAL, format per Pierre Delignies i Alice Burla. Gancedo rebé també el Premi Catalunya Música, mentre que Tanaskovic s’endugué el Premi Joventuts Musicals de Catalunya i IndiviDUAL el Premi de la Crítica.

Foto de família amb els guanyadors de l’edició 2017 del cicle El Primer Palau. © Antoni Bofill

La cloenda de l’acte era a càrrec del quartet de saxòfons Kebyart Ensemble, guanyadors de l’edició 2016 d’El Primer Palau. El conjunt, creat a l’ESMUC el 2014, ha pogut realitzar durant aquest 2017 una important gira de concerts arran del seu premi al Primer Palau i dels aconseguits al Premi de Música de Cambra Montserrat Alavedra-Premi BBVA i al Concurs Mirabent i Magrans de Sitges. La formació es presentà amb un repertori variat que interpretà amb una seguretat, una energia i una consistència poc habituals en uns músics i una formació tan joves. L’inici amb Mishima de Philip Glass, amb el quartet al fons de l’escenari, no va ser el millor del concert. La música de Glass demana una claredat de veus que el quartet no va acabar de trobar, amb les veus extremes tapant les interiors, i un fraseig màntric que a estones es va veure sotragat. Un miratge. Ja davant del públic i sense partitures, atacaren el Quartet, op. 109 d’Aleksandr Glazunov amb un fraseig sòlid, segons el qual cada frase tenia sentit per si mateixa i en la seva relació amb les altres i que generava una continuïtat en el so deliciosa; un so compacte i alhora transparent, amb el qual mostraven tant la solidesa del conjunt com la individualitat de cadascuna de les veus; i una sincronització perfecta, elements mitjançant els quals explicaren l’obra amb delicadesa i claredat. Un moment important del concert va ser l’estrena d’Estris de llum de Joan Magrané, compositor recentment nomenat president de Joventuts Musicals de Catalunya. Una obra que, com el mateix Magrané explicava a les notes del programa, es presenta en forma unitària, tot i estar composta per cinc parts que s’alternen. Talment com el Kebyart Ensemble. La tensió entre individu i conjunt es va fer evident durant tota la peça, a través de les múltiples línies que es perseguien i es trobaven per tornar-se a separar i cercar, sempre reaccionant les unes a les altres. Això era així tant en el context prim i legato de la primera miniatura, amb una sorprenent sonoritat propera a la de percussió metàl·lica fregada, com en l’angulós i explosiu de la segona, i en cadascun dels contrastos proposats per l’obra, en els quals el conjunt seguí sentint-se còmode i mai perdé el sentit de la frase i d’una pulsació que sempre mirava endavant. Al Capriccio de Felix Mendelssohn vam poder descobrir el quartet en format melodia acompanyada, on es va trobar igualment còmode, amb bon gust en l’ús del rubato i transparent en la presentació de les diferents veus. La fuga central semblava tornar-los a casa, a aquella separació i persecució en la qual neden tan a gust, jugant a parar i arrencar, a canviar volums de manera sobtada i sense aparent dificultat gràcies a una respiració comuna molt consistent. Apunteu el nom del Kebyart Ensemble, un conjunt del qual, segur, sentirem parlar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *