Subscriu-te

Més Fura que Falla a ‘El amor brujo’

© Miquel González/Shooting
© Miquel González/Shooting

FESTIVAL CASTELL DE PERALADA. El amor brujo. El fuego y la palabra. Música: Manuel de Falla. Text: Maria de la O Lejárrega i Gregorio Martínez Sierra. Intèrprets: Marina Heredia, Julio Ruiz, Ángel Téllez, Fuensanta Blanco, Yaiza Espigares. Orquesta Joven de Andalucía. Dir. musical: Josep Vicent. Dir. d’escena: Carlus Padrissa, La Fura dels Baus. Coproducció Festival Castell de Peralada, Festival Internacional de Música y Danza de Granada, Teatros del Canal, Grupo Secuoya. JARDINS CASTELL DE PERALADA. 17 DE JULIOL DE 2015.

Per Jaume Comellas

Una de les qüestions més problemàtiques que presenten uns trets molt definits, o un segell especial, o un referent individualitzat, i com més potents aquests, més, és que no poden renunciar mai a si mateixos. Han contret un no escrit però fins a cert punt irrenunciable compromís de fidelitat. I aquest compromís, alhora pot comportar entrar en contradiccions, i fins i tot en contraindicacions, quan no encaixa o no lliga espontàniament o de manera natural amb determinades relacions.

La Fura dels Baus és, sens dubte, un representant conspicu de segell poderós, de trets i empremta definits, i per descomptat potent, potentíssim, en el camp de la dramatúrgia. I aquí fem un incís per recordar que el nom de fet és sobretot un referent; ha deixat de ser símbol del col·lectiu que el va engendrar per concretar-se en personalitats individuals que assumeixen cada projecte, com és el cas aquí de Carlus Padrissa, de fet el cap més visible, per no dir únic, d’aquell tot que va ser el segell.

La versió que acabem de veure de la inclassificable, probablement la més inclassificable de la diversa obra de Manuel de Falla, acusa de manera perceptible aquelles dificultats d’encaix entre la marca La Fura dels Baus i l’essència més profunda de l’esmentada obra. L’exigència d’imposar segell, la impossibilitat de trencar el compromís amb si mateix, porta a un forçar fins que les aigües discorrin per llera impròpia.

L’essència de la dramatúrgia és potenciar els valors propis de l’obra origen i, si cal, descobrir-nos-en matisos i aspectes amagats, o obrir-ne noves vies de consideració. Aquest creiem que no ha estat el cas i que en aquest terreny la proposta de Padrissa no compleix amb aquest objectiu irrenunciable. Hom pot concloure que en aquest cas, i sense portar l’argument a les últimes conseqüències, la dramatúrgia no s’ha posat al servei de l’obra, sinó que s’ha servit de l’obra per sotmetre-la a uns conceptes estètics concrets: la marca, el segell. I en aquest trasllat radical d’objectius, la proposta queda buida de contingut i de fidelitat i de potenciació i enriquiment de les seves essència i valors autèntics. El fet paradigmàtic és que mentre la composició tenia com a protagonista central una bailaora, Pastora Imperio, que a més en va ser la inductora, aquí aquest paper és atribuït a una cantaora, a més amb poques aptituds per al ball quan les ha de mostrar: cas clarament de la cabdal escena de la “Danza del fuego fatuo”, en què queda totalment despenjada i fora de lloc.

© Miquel González/Shooting
© Miquel González/Shooting

I a més s’hi empren recursos, o bé coneguts –el gran aparell mecànic que presideix i imposa l’atenció en diverses escenes, servit per una manipulació poc fluida– o bé previsibles, com per exemple el devessall –fatu– de foc de l’esmentada dansa. I de fet, el mot “fatu”, en el sentit de mancat de substància, defineix més del que hauria resultat satisfactori el contingut d’aquesta proposta.

Bé és cert que l’espectacle inclou moments dramatúrgicament reeixits –escena del conjur a la cova de la fetillera– i unes escenes de ballet fins a cert punt brillants; la millor de les quals l’epíleg, curiosament situat després de la salutació final de tot l’equip artístic. I que per descomptat és atractiu a primera vista i està ben esquitxat de moments épatants que convoquen a l’aplaudiment instantani i fins i tot entusiasta. I que hom agraeix la tasca convençuda i eficaç d’un equip artístic –solistes, cos de ball i la brillant Orquesta Joven de Andalucía i el director Josep Vicent– que actuen en un nivell notable de categoria. I a més serveixen bé i donen credibilitat al substrat popular, flamenc i agitanat de l’obra. No oblidem que en l’estrena va ser qualificada com una “gitanería”.

I en tot cas sempre queda Falla, la seva esplèndida música, aquí amb repertori ampliat –per tal d’aconseguir una durada mínima de l’espectacle– amb fragments de composicions tan esplèndides con Noche en los jardines de España, El sombrero de tres picos i La vida breve. En aquest sentit, un regal, que a més es justifica en emprar-se com a mínima funció dramatúrgica introductòria o ambientadora de l’obra que centra i és l’objectiu de l’espectacle. I també per forçar l’esmentat epíleg brillant atiador d’aplaudiments epigònics desbordats.