Subscriu-te

Més Marinada!

TARDES AL PALAU. Cobla Marinada. Albert Guinovart, piano. Dir.: Marc Timón. Obres de J. Lamote de Grignon, Josep Serra, E. Morera, J. Garreta, I. Stravinsky, A. Guinovart, G. Gershwin i M. Timón. PALAU DE LA MÚSICA. 21 DE GENER DE 2019.

El camp de la cobla disposa d’esplèndids treballs musicogràfics que evidencien el paper rellevant que ha tingut aquesta formació instrumental en l’evolució de la música al país. La historiadora Anna Costal s’encarrega de recordar-nos-ho amb la presentació regular de treballs que ens permeten de veure des de totes les òptiques possibles com de polièdrica és la visió de la cobla entesa com un dels conjunts instrumentals més genuïns que puguem tenir a l’abast. I per fer-nos-en una imatge del tot perimetral també és bo de recórrer als corpus literaris de Lluís Subirana i Jaume Ayats, entre d’altres, per comprovar com d’intens és el paper de la cobla en la vida cultural i social, a cavall entre la música popular i el món simfònic amb nivells excel·lents en tots dos àmbits. En tot cas, res millor que una classe pràctica per copsar-ho de primera mà.

El meticulós programa que va construir la Cobla Marinada en la seva proposta de Tardes al Palau va permetre observar la cobla justament des d’aquest punt de vista historiogràfic. Mentre que la primera part recollia joies de la literatura per a cobla d’ara fa un segle en un moment de màxima exposició internacional, la segona part ens traslladava a un present que, si bé és probable que no assoleixi aquesta volguda internacionalització, no és pas a causa del seu esplèndid momentum, tant creatiu com interpretatiu, que la projecta al futur. La comunió entre la Cobla Marinada i la batuta de Marc Timón, el seu director per a l’ocasió, van palesar de manera esplèndida aquest momentum, que va rebre amb la reverencial complicitat d’un dels màxims valedors actuals de la cobla, Albert Guinovart.

© David Juan García

Les sardanes de Lamote de Grignon, Serra, Morera i Garreta es configuraven com a mostres de la gran capacitat de seducció de la cobla i de la sardana en músics de talla mundial, com Falla, Strauss i Stravinsky, i van sublimar la primera part justament amb una obra d’aquest darrer, el “Khorovod – sardana” de L’ocell de foc en arranjament de Josep M. Serracant, sorgida justament per aquesta capacitat seductora. Del gest decidit i amigable de la batuta de Marc Timón van sorgir tota mena d’intencionalitats carregades de matisos que la Cobla Marinada va recollir amb guant de seda. Els canvis de dinàmica de Davant la verge de Morera van dotar l’obra d’una espiritualitat rotunda, abonada per la cerimoniositat de David Solernou a la trompeta i la litúrgia dels fiscorns de Daniel Navarro i Martí Fontclara, mentre que la profunditat de la tenora d’Isaac Vilanova i l’amable cremositat, tant geniüda com melosa en els moments oportuns, del tible de Xavier Piñol van dotar de lluïssors especials la Rosa del Folló de Lamote i els Records de ma terra de Serra. En tot cas, va ser en la garretiana Llicorella que la formació va exposar de manera descarnada una decidida voluntat de conjunt sotmetent de manera precisa cadascuna de les intervencions individuals sense cap altra voluntat que destacar la imbricada línia melòdica i harmònica, una de les més belles creades per a cobla.

A la segona part la cobla va endinsar el respectable en l’actualitat més candent de la cobla contemporània i, fins i tot, va apuntar les tendències cap al futur més immediat. Com no podia ser d’una altra manera, Gershwin amb la seva Rhapsody in blue es va erigir en el veritable protagonista (cosa que, d’altra banda, ja posava en evidència el propi títol del concert) gràcies al magnífic arranjament de Bernat Castillejo, amb el qual aconsegueix posar en dubte si Gershwin no pensava justament en una cobla a l’hora de dissenyar les sonoritats d’aquesta obra. En tot cas, per al públic més avesat l’interès se centrava en les altres dues obres, el delicat i introspectiu Nocturn a Solsona de Guinovart, que se sentia per primera vegada al Palau, i l’extravertida i extasiant suite Coses de Palamós, obra de Marc Timón que feia la seva primera audició justament en aquest escenari. En conjunt, un vespre al Palau que va permetre l’auditori marxar amb la satisfacció d’haver presenciat una cita irrepetible.

Imatge destacada: © David Juan García

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *