Subscriu-te

Miloš i la GIO, combinació exitosa

© Esteve Serra
© Esteve Serra

GIRONA MÚSICA. GIOrquestra. Miloš Karadaglić, guitarra. Marcel Sabaté, director. AUDITORI DE GIRONA. 15 DE FEBRER DE 2015.

per Albert Torrens

Per bé que el resultat d’un concert sigui sempre una incògnita, els programadors musicals solen conèixer bé què agrada els públics i, en aquest sentit, l’aposta feta per la GIO aquest diumenge a l’Auditori de Girona ja se sabia a l’avançada que seria clarament guanyadora.

La combinació d’un programa farcit de melodies populars i d’un intèrpret carismàtic i tècnicament excel·lent no va trigar a produir els efectes esperats en els espectadors que omplien la sala gran d’aquest equipament, que després de tres anys –els que celebrava la GIO amb aquest concert– ja comencen a conèixer bé els integrants, les característiques i les possibilitats d’aquesta seva orquestra simfònica.

La formació havia presentat el programa com la commemoració de tres efemèrides –els aniversaris de l’estrena de tres de les obres que s’oferien–, però en realitat calien poques excuses per atreure l’atenció cap a un concert que reunia molts altres titulars: el retorn de Miloš Karadaglić a Girona per interpretar el Concierto de Aranjuez n’era un altre, tot i que això no arribaria fins a la segona part.

Els primers sons de la tarda van tenir sabor flamenc: la suite d’El amor brujo –en commemoració del centenari de l’estrena del ballet, tot i que la versió simfònica que se’n va interpretar data del 1925– va contagiar el públic i va provocar els primers aplaudiments espontanis, gràcies a una lectura acurada malgrat alguna intervenció del metall que acusava la manca d’escalfament. És en obres de gran complexitat rítmica com aquesta que s’agraeix més la precisió en el gest d’un director com Marcel Sabaté.

La primera part del concert es va completar amb la Vuitena Simfonia de Schubert, l’obra simfònica per excel·lència del compositor romàntic, programada amb motiu del cent cinquantè aniversari de l’estrena, tot i que potser s’allunyava una mica del fil argumental de la resta del programa.

Tot quedava perdonat amb l’aparició a l’escenari, ja a la segona part, del guitarrista macedoni Miloš Karadaglić per oferir una de les obres emblemàtiques del repertori per al seu instrument, que ell mateix va enregistrar l’any passat amb gran èxit: el cèlebre Concierto de Aranjuez del mestre Rodrigo. L’encanteri de l’obra simfònica d’autor espanyol més interpretada de tots els temps, estrenada ara fa 75 anys, va tornar a funcionar a Girona, i és que el solista la va afrontar amb la dosi justa de sensibilitat i compenetració amb l’orquestra. Degudament amplificat, com ho fan avui pràcticament tots els intèrprets, Karadaglić no va tenir problemes per seduir amb els seus solos dilatats tots els racons de la sala.

Per això no va estranyar ningú que, després de les dues últimes peces del programa –el cèlebre anònim Romanç espanyol i Libertango de Piazzolla, interpretades sense solució de continuïtat–, el guitarrista oferís al públic que l’aclamava, no una sinó dues propines. Les va presentar ell mateix, en un italià molt comprensible, i van ser un fragment d’El sombrero de tres picos –Falla, novament– i una rítmica samba brasilera.

A la vista de l’entusiasme, el que potser sí que va sorprendre més d’un va ser que l’orquestra escollís, com a últim bis, una peça melancòlica. Deliciós, això sí, però contingut, com diu el seu nom, va sonar el cèlebre Vals trist de Jean Sibelius. L’excusa, un cop més, la commemoració dels cent cinquanta anys del naixement del compositor finlandès.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *