Subscriu-te

Minimalisme expansiu

Arthur Schoonderwoerd. © R.H. davies (foto d’arxiu)
Arthur Schoonderwoerd. © R.H. davies (foto d’arxiu)

MÚSICA ANTIGA. Ensemble Cristofori. Arthur Schoonderwoerd, director i pianoforte. Obres de Wolfgang A. Mozart. L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 1 DE DESEMBRE DE 2015.

Per Jacobo Zabalo

Els tres primers concerts per a pianoforte de Wolfgang A. Mozart no solen ser considerats com a representatius o especialment rellevants en la seva producció. I, no obstant això, el seu caràcter inequívocament brillant –tots en tonalitat major–, l’empenta i la creativitat en desenvolupament dels temes que contenen els fan interessants i molt gaudibles, deixant de banda l’edat del compositor en el moment de crear-los.

Arthur Schoonderwoerd es va presentar amb una formació jove, l’Ensemble Cristofori, de tot just deu músics, els estrictament necessaris per interpretar les partitures mozartianes. Un primer violí –que era l’únic dels primers violins– i un segon violí –que era igualment l’únic dels segons–, als quals se sumaren viola, violoncel, contrabaix i una secció de fustes composta per dos oboès, que es van alternar en un moviment lent amb dues flautes, i, finalment, dues trompes. Enmig d’aquest conjunt cambrístic, el pianoforte de Schoonderwoerd.

Un podria pensar, justificadament, que obres concertants com aquestes, que són clarament alienes al període Barroc, mereixerien un desplegament orquestral molt més gran en nombre d’efectius, atesa la relació no merament solista entre instruments-seccions. Però el resultat que va aconseguir el director, pianista i ideòleg del projecte que hi ha darrere d’aquest conjunt –el nom del qual ret homenatge a l’inventor del pianoforte, Bartolomeo Cristofori– va ser ben distint del que es podia esperar a priori. Lluny de sonar com a peces menors, mers exercicis d’adolescència, els tres concerts compostos per Mozart a les albors de la pràctica de l’instrument en qüestió (es comenta que el primer va poder ser concebut, encara, per a clavicordi) es van reivindicar d’una manera sensacional, tot ressaltant una fantàstica gamma de colors i matisos, coherència en l’evolució del discurs musical d’acord amb els principis del Classicisme i, per descomptat, una sèrie d’entranyables i innovadors diàlegs entre solista i conjunt que són obra, si no d’un geni –com deia el subtítol del concert– sí d’algú amb una intuïció prodigiosa. Gairebé sense referents, i sortint-se de l’element merament galant –tot i ser-hi present encara–, Mozart despunta als seus vint anys en un gènere, el concert per a piano, que menarà a fites desconegudes.

El primerenc Concert per a fortepiano en Re major, KV 175, que Mozart va compondre l’any 1773, va ser, de fet, el seu primer concert propi (després d’una sèrie de peces concertants per a teclat basades en sonates d’altres compositors), i potser per això li va tenir un afecte especial, d’acord amb les diverses interpretacions públiques que en va fer els anys següents. En la versió del Cristofori es va prescindir de trompetes i timbal, i malgrat tot va sonar celebratiu, com una poderosa primera afirmació. Va explicar Schoonderwoerd la modificació de l’ordre programat per a la interpretació dels altres dos concerts, que van palesar una vivacitat i brillantor ressenyables. El Concert per a fortepiano en Si bemoll major, KV 238, una obra alegre, que traspua vitalitat i optimisme, demostra alhora una originalitat sorprenent. Igual que el Concert per a fortepiano en Do major, KV 246, “Lützow”, amb un moviment d’inici, aquell “Allegro aperto”, que assenyala una disposició expansiva; una espontaneïtat sorprenent que es perpetua amb la màxima naturalitat, malgrat els molts recursos posats en joc, per la saviesa compositiva del jove Mozart.

L’exposició dels músics de l’Ensemble Cristofori va ser màxima, en tractar-se –com hem dit– d’un conjunt de solistes amb un primum inter pares al centre orquestrant-ho tot. Una exposició que implica riscos, i encara més quan s’empunyen instruments d’època. Amb tot, i malgrat desajustos puntuals i comprensibles, el que va resultar realment destacable va ser l’atreviment, la vivacitat de la interpretació que van oferir tots ells. Versions molt fresques i –paraula feliçment de moda avui dia– versions orgàniques, que revelen la natural pertinença a un tot en moviment, interrelacionat. L’oient no va tenir cap problema a ajustar la seva oïda a la proposta i, en absència d’una orquestra nombrosa, van destacar els detalls i les inflexions del discurs musical, sàviament entreteixit i de “facilitat” només aparent. La digitació àgil del fortepianista, excel·lentment articulada –sense girs enrevessats o capritxosos, com hem pogut escoltar en altres casos recents– cercava animar la resta de protagonistes, atents a les modulacions del discurs i tractant d’estar a l’alçada de l’enorme responsabilitat –aquella exposició esmentada– que irremeiablement penalitzava el més mínim error. El pianoforte, que va vertebrar les versions fent les tasques de direcció –com agradava al mateix Mozart–, no eclipsà la participació del conjunt, ni tampoc aquest, a l’inrevés, va fagocitar el solista, una circumstància que encara avui dia es concreta en algunes grans sales de concerts.

Molt oportuna, finalment, la decisió d’interpretar sense pausa les tres peces programades –d’extensió idèntica– en un concert d’uns setanta minuts, que va ser de gaudi de principi a fi. Els bisos van ser poc usuals: una interpretació lliure del solista, improvisació al teclat però així mateix des de dins, percudint directament la fibra sensible de l’instrument amb les mans, i una reinterpretació del moviment lent del primer concert interpretat, que Schoonderwoerd va considerar que mereixia una nova lectura. L’Andante ma un poco adagio” va sonar més polit, somiador i, en definitiva, ajustat a la idealitat mozartiana. La qual cosa no deixa de convidar a la reflexió a propòsit de com una interpretació pot resultar gaudible encara que no participi de la matemàtica exactitud amb què va ser concebuda. La vida és quelcom diferent d’aquella realitat mental, i potser per això en moltes ocasions afecta o impressiona amb més poder la perfecció que s’intueix i que completa l’oient, mitjançant una escolta vitalment implicada.