Subscriu-te

Mixtur 2017. Una plataforma emergent i ferma

Drumming Marimba. Quartet. © Beatriz Porta
Drumming Marimba. Quartet. © Beatriz Porta

FESTIVAL MIXTUR. Fàbrica de Creació Fabra i Coats (Barcelona). Concerts del 31 de març i l’1 d’abril de 2017.

Per Jordi Alomar

Si a la crònica del Festival Mixtur de l’any passat ens férem ressò de com una plataforma jove i dinàmica en creixement exponencial –des de la seva primera edició el 2012– havia d’encarar el repte de consolidar-se, sembla clar que aquest 2017, amb vint-i-dues actuacions programades, ha assolit la seva velocitat de creuer. Sens dubte, l’opció estratègica triada és la de centrar-se i ampliar les possibilitats que el festival ofereix com a plataforma o hub professional d’un àmbit artístic mancat d’espais similars a la ciutat. Així doncs, no només concerts, sinó també classes magistrals, taules rodones, instal·lacions sonores, cursos de formació i panels de lectura articulen una fita ara ja ineludible en l’actualitat del sector, amb el valor afegit d’inserir-lo de ple dins el circuit internacional. Amb el suport i la col·laboració de més de quaranta entitats, el trencaclosques que suposa liderar una escomesa semblant només és comprensible des de la vàlua i la legitimitat de l’aportació simbòlica que el festival en si significa.

L’edició del 2017 presenta el mateix espectre divers pel que fa a la tipologia d’actuacions programades: una aproximació massiva i multinivell a l’actualitat compositiva i als seus valedors des d’un cúmul de lògiques de programació, que respon, en última instància, a la voluntat panoràmica dels directors artístics Oliver Rappoport i Oriol Saladrigues. L’entramat d’encàrrecs, obres triades a les diferents convocatòries obertes i propostes d’intèrprets (també variats i amb lògiques de procedència diverses) garanteixen una heterogeneïtat que, com tota decisió arriscada, no sempre és reeixida.

La consolidació de l’audiència del festival sembla seguir el patró invers a l’heterogeneïtat dels seus continguts: un públic molt definit, lligat en certa manera al sector o a les seves diverses ramificacions i atret, en bona mesura, pel conjunt d’activitats encabides en el programa. L’assistència palpable d’un nombre significatiu d’assistents estrangers vinguts específicament per l’acte fa palès que el target és un col·lectiu transnacional però específic, que no es busca la base social local de proximitat, sinó que juga en la lliga dels circuits internacionals.

L’atapeïda graella de concerts i activitats fa difícil un seguiment ple de tota la programació per a tots aquells que hem d’integrar-la a les nostres vides quotidianes, alhora que en facilita el gaudi per a tots aquells que poden gaudir-ne en exclusiva i fent justícia a l’etimologia festiva del mot “festival”.

Atès que qui escriu aquesta crònica forma part dels primers, parlaré només d’aquells actes a què, durant el primer cap de setmana del festival, vaig poder assistir.

Tant el divendres 31 de març com el dissabte 1 d’abril hi havia programades sengles taules rodones sobre música contemporània a l’aula i sobre programació i gestió de músiques de recerca des dels festivals. La problemàtica emergent a la primera sessió fou la clàssica problemàtica d’integració de les noves músiques en les programacions i les estructures curriculars dels centres, des dels àmbits més específics fins als més generals. Els participants, tots ells responsables en diferent grau de centres d’estudis superiors, aportaren un ventall de sortides i idiosincràsies relatives a l’atzucac en què sovint encalla la qüestió, tot fent palès el valor de determinacions i iniciatives sovint liderades i possibilitades per iniciatives i inquietuds clarament personals. Caldria dir que els components de la taula, tot i treballar en institucions diverses, tenen posicions de responsabilitat equivalents en la definició de la problemàtica, i que això desembocà en una univocitat general de la visió del tema. Possiblement un encarament de posicions més diferenciades de l’entramat institucional hauria possibilitat un debat més intens o que anés més enllà de la simple exposició de perspectives i experiències. El mateix podria dir-se de la taula rodona duta a terme l’endemà, sobre la gestió i programació de músiques de nova fornada. De nou un panel (aquesta vegada íntegrament masculí) d’agents en posicions equivalents a diferents festivals internacionals (especialment interessants semblen les propostes de l’UNSAFE+SOUNDS Festival a Viena i Klang-Copenhaguen) resultà en una tranquil·la compartició de panoràmiques i experiències distintes i no pas en una discussió de plantejaments o visions de missions i objectius diversos. Probablement la visió des d’un altre àmbit de les posicions o agents que articulen la problemàtica (i no només des del mateix bàndol) hauria servit per il·lustrar o veure el xoc de legitimitats a què sovint s’enfronten aquestes escomeses.

Proxima Centauri. © Giammarco Incarnato
Proxima Centauri. © Giammarco Incarnato

El concert de Proxima Centauri, la nit del 31 de març, complia tots els requisits del que s’entén per un concert paradigmàtic de la música contemporània institucionalitzada. Liderat per la saxofonista Marie-Bernadette Charrier, el veterà conjunt francès amb epicentre al Conservatori de Bordeus oferí un programa amb electrònica que incloïa l’estrena de Modulations mécaniques de Núria Giménez Comas (obra seleccionada a la Convocatòria Mixtur) i de dues miniatures emmarcades en els cursos de composició de Mixtur. Les obres de Christophe Havel, Hèctor Parra i Raphaël Cendo, tot i ser impecablement executades tal com l’escriptura requereix, són estendards d’una particular manera d’entendre la composició i l’execució: una virtuositat taxidèrmica en l’escriptura i en la concepció, legitimada per l’arrelament en els espais de transmissió i recepció d’aquests repertoris. Sobta, en aquest programa, la inclusió de Musique de tables de Thierry De Mey, una proposta lúcida de música-teatre gestual que, tot i el seu interès indiscutible, quedà fora de lloc en la línia d’un programa que, tanmateix, era clarament conservador.

El concert del portuguès Drumming Marimba Quartet, liderat per Miquel Bernat, posa a prova les possibilitats aparentment limitades d’un instrument que combina la contradicció de ser el més diatònicament complet i tímbricament pobre de la gran família de la percussió. Si bé el conjunt (d’execució impecable) permet uns registres i unes possibilitats instrumentals expandides, les obres programades –amb la clara excepció d’A volcano mouth de Jo Kondo–, tot i la seva recent factura, foren poc més que un recull de viaranys ja gastats.

Black Page Orchestra. © Uxia Estevez
Black Page Orchestra. © Uxia Estevez

Un dels plats forts del festival ha estat, sens dubte, la Black Page Orchestra. Liderada per Matthias Kranebitter, director de l’UNSAFE+SOUNDS Festival a Viena, aquesta agrupació jove oferí, amb les cares dels músics pintades a la manera de l’Art Ensemble of Chicago, un programa valent que reprèn la sonoritat i l’energia bruta d’estètiques que deuen tant a Fausto Romitelli (autor que tancà el programa amb una magnífica lectura de Professor Bad Trip Lesson I), com també a Metal Machine Music de Lou Reed o Merzbow. Inserits de ple en allò que podríem dir que és la new wave del panorama compositiu jove actual, un cop esgotades o cansades les possibilitats dels discursos amarats de cientificitat i fora si pot ser dels espais de concert habituals, el recurs a l’escriptura basada en la contraposició de blocs o textures noise instrumentals i sintètiques a “finestres” manllevades a la tradició tonal, a les músiques populars o a objectes sonors de la tradició electroacústica de la música concreta està configurant-se com una de les tendències en voga.

Igualment remarcable va ser l’íntima escolta de música electroacústica programada la nit del dia 1 d’abril. Diem “íntima” pel públic poc nombrós i “escolta” (i no pas “concert”) pel recolliment a què convidava. De la mateixa manera que passa als concerts d’orgue, on la invisibilitat de l’intèrpret sovint ajuda a adoptar una actitud d’escolta més compromesa i introspectiva que la dels concerts espectacle, es fa complicat –i fins i tot potser ridícul– aplaudir entre peces en concerts com aquest. Fou tot un encert l’homenatge a Jean-Claude Risset, recentment desaparegut, per posar en relació i perspectiva un conjunt de propostes que, com Guitarres trobades de Joan Bagés, mostren la riquesa i possibilitats infinites d’una escriptura d’absoluta i immediata fidelitat a la voluntat del compositor.

CHDH. © Uxia Estevez
CHDH. © Uxia Estevez

Mantenint la intimitat i la proximitat, els francesos CHDH tancaren el primer cap de setmana de Mixtur amb una proposta de manipulació de música i vídeo en temps real que fou, a parer nostre, un dels encerts del festival. Amb una exquisidesa i precisió remarcables, el duo francès generà un seguit orgànic de pautes de creixement, transformació i evolució de partícules abstractes, visuals i sonores alhora, que creaven una experiència sinestèsica colpidora. Treballant amb el software Pure Data a partir d’uns patchs elaborats pels mateixos artistes, el resultat fou posteriorment explicat i mostrat en un col·loqui animat. Esperem amb ànsia la continuació del festival al llarg d’aquesta setmana.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *