Subscriu-te

Mixtur 2018. Un punt de referència

© Fernanda Vedana

FESTIVAL MIXTUR. FÀBRICA DE CREACIÓ FABRA I COATS (BARCELONA). DEL 19 AL 29 D’ABRIL DE 2018.

Per Jordi Alomar

En les cròniques de les dues edicions anteriors del Festival Mixtur ens fèiem ressò d’un procés d’expansió i consolidació constants. Sembla que l’edició d’enguany, amb l’afegitó d’haver estat guardonat amb el Premi Ciutat de Barcelona 2017, el festival assoleix amb escreix el seu estatus de referent en el panorama musical no només català, sinó internacional.

Concert de Fred Frith. © Iván Gómez

La sisena edició del festival –setena si comptem l’edició “zero” del 2012– ha comptat amb deu dies farcits d’activitats, continguts i propostes que ultrapassen la simple programació de concerts i que abasten un ventall d’opcions que configuren Mixtur com un node estratègic en el mapa internacional de les músiques de recerca. I diem “músiques de recerca i creació interdisciplinària” –tal com se subtitula el festival– i no pas “música contemporània”, perquè el seu espectre d’enfocaments supera de ben llarg la classificació tradicional de gèneres i aposta per una hibridació que hauria de ser connatural a qualsevol proposta de programació que vulgui ser vigent avui dia. Si, més enllà de la hibridació i l’estratègia, es vol vetllar per un rigor d’excel·lència en la tria de propostes, resulta que el festival esdevé un punt de trobada necessari per a la constitució d’un circuit internacional en el qual Barcelona estigui situada. Que l’anglès hagi estat la lingua franca a les presentacions de concerts, converses de passadís, taules rodones, assajos i classes magistrals dona idea de quin és l’àmbit d’acció al qual enfoca l’escomesa.

Concert de Frames Percussion

El públic, igualment, ha estat molt definit: quantitativament poc nombrós però assolint el llindar numèric que aquest tipus d’activitat pot arribar a atènyer a la ciutat de Barcelona i suficient per tenir una mitjana d’ocupació que gairebé frega l’aforament complet. Es tracta d’una operació dirigida a un nínxol de públic molt definit: el fidel, implicat i involucrat en el món artístic de la nova creació musical i sonora, un públic generalment jove i, sorprenentment, més masculí que no pas femení. Un col·lectiu transnacional i específic que conforma un patró repetit a molts d’esdeveniments similars arreu del món, i que configura un tipus d’aproximació a l’oferta que condiciona, sens dubte, la seva fesomia. El ventall de propostes de Mixtur és tan ampli com atapeïda és la seva intensitat: l’exigència del seguiment complet de totes les seves activitats programades és tal que només pot seguir-se amb una dedicació completa durant el temps del festival, luxe a l’abast només d’aquells que poden implicar-s’hi de ple (alumnes dels cursos de composició, de les masterclasses instrumentals, compositors amb obres programades, etcètera). Decididament, això té un efecte bilateral: d’una banda, la creació d’un clima de familiaritat i camaraderia i, d’altra banda, la impossibilitat que els públics de proximitat puguem seguir la totalitat de la programació, que gairebé podria omplir una temporada anual de músiques de recerca. Formant part qui escriu d’aquest darrer grup, faré una crònica del seguiment d’aquells actes als quals vaig poder assistir.

Davant l’embalum i la intensitat de l’experiència, en aquesta ocasió he fet l’exercici de confeccionar un sistema que suposés un sedàs per a la memòria i que em permetés destriar aquelles conclusions que donin forma a l’anàlisi d’un complex heterogeni i variat. Havent doncs deixat reposar durant una setmana la meva experiència immersiva d’espectador, l’oblit i el record configuren uns contorns des dels quals crec que puc elaborar unes impressions significatives. Seré franc: si alguna cosa m’ha afectat el fet d’haver seguit el festival, aquesta ha estat comprovar de quina manera totes aquelles propostes musicals centrades en la seva presència i realització en el moment present han estat les més colpidores. I amb això vull reforçar el que ja plantejava en la crònica de l’any passat: tant les derives sorollistes o emparentades amb el “noise” de la new wave compositiva com l’empremta punyent de la improvisació lliure i de les obres concebudes per ser vistes i escoltades de manera indissociable apunten a un procés de reconciliació i recuperació de la situació d’escolta en el món real, després de la proliferació imparable de tots els modes d’escolta digital possibles. A l’època de l’accés fàcil i immediat a qualsevol gravació, al gaudi personal i intransferible de l’experiència íntima d’escolta auricular, l’aquí i ara de l’experiència en viu adquireix un relleu i una significació que sobrepassa la simple representació o actualització d’un opus codificat. Aquest fet, en efecte, és una font de preguntes i de decisions per part del compositor, improvisador o artista sonor, la feina del qual esdevé completament transformada al món del plug and play.

Actuació de Luis Tabuenca i Manuel Rodríguez. © Cornelia Vinzens

Així doncs, les actuacions d’Adrià Bofarull (19/04), Núria Andorrà i els alumnes de l’Institut Doctor Puigverd (25/04), Fred Frith (25/04, i formant part d’una jam session el 27/04) o Luis Tabuenca i el ballarí Manuel Rodríguez (26/04) mostraren el ventall d’opcions diverses en què es pot generar i construir una experiència musical partint de zero, sense cap partitura ni estructura preestablerta, només amb la confiança en una intuïció musical nodrida d’anys d’experiència i d’un agosarat esperit d’aventura. Fred Frith sens dubte és un pioner i capdavanter internacional de l’experimentació instrumental lliure. Des de la seva feina amb el grup Henry Cow als anys setanta fins ara, la seva carrera ha estat un qüestionament continu dels límits de la pràctica instrumental i de les formes convencionals de generació sonora. La sessió plantejada en el marc de Mixtur suposà una manipulació disruptiva d’una guitarra acústica amb tot tipus d’objectes i mecanismes de distorsió, una sessió que de ben segur perviu en la memòria dels que hi assistírem. La proposta de Luis Tabuenca i Manuel Rodríguez fou una mostra reveladora i acurada d’un treball de gramàtica conjunta entre el gest sonor i el moviment d’un cos, cos que subverteix els cànons normatius de l’harmonia coreogràfica convencional. Confiem que hi hagi més ocasions de veure el treball conjunt d’aquests dos artistes joves i excepcionals i que no quedi només en aquesta provatura.

Actuació de Ricardo Descalzo. © Cornelia Vinzens

Si l’aplec d’artistes anterior conformava l’aposta per la improvisació lliure i l’experimentació més arriscada, Mixtur agombolà també un grapat de propostes que hibriden la composició amb un component d’indeterminació o d’experimentació instrumental i/o performàtica. És el cas del concert excepcional que oferí el pianista Ricardo Descalzo (26/04), una fita més en la seva carrera llarga de compromís amb l’ampliació de les possibilitats del piano. El seu programa va incloure un ventall molt variat d’estètiques: des d’una manipulació i distorsió fascinant de les entranyes del piano en les obres d’Elena Rykova, Arshia Samsaminia i Giulia Lorusso fins a una lectura precisa i acurada de Cloches d’adieu, una de les obres més reconegudes de Tristan Murail. Cal fer esment de l’estrena, en aquest concert, de Watermark de Josep Maria Guix, obra encàrrec de Mixtur, així com de la inclusió en el programa d’Amor y Humor II del veterà Albert Sardà. En la mateixa línia, el conjunt Frames Percussion (27/04) presentà un programa d’obres de factura recent en les quals la miniatura és la idea rectora. Sense emprar grans efectius instrumentals i partint d’uns elements molt simples, en el seu programa s’exploraren les subtileses i possibilitats complexes de joc permeses per la inclusió de dinàmiques de joc, performance i diàleg entre els intèrprets, així com d’elements d’electroacústica rudimentària.

Concert de l’Ensemble 2e2m. © Santiago Fontana

Pel que fa a la presència d’ensembles internacionals, constant en el marc del festival des de les primeres edicions, hem d’esmentar l’actuació inaugural de l’Ensemble 2e2m, conjunt habitual a Mixtur. La seva proposta de programa, inserida en el model de programació dels concerts clàssics de música contemporània, va incloure un ventall heterogeni de propostes amb l’esperit de mostrar una certa noció d’“estat de la qüestió”. Amb un contrast entre estètiques i procediments diversos, les obres de Francesco Filidei i Carola Bauckholt se situen en una dimensió performàtica i en l’esmentada necessitat de veure i escoltar l’obra al mateix temps, paradigma completament diferent de la resta d’obres del programa, que parteixen de la seva dimensió acústica. Un altre plat fort i majúscul de la programació de Mixtur fou el concert de PHACE dut a terme a L’Auditori dins la programació de Sampler Sèries. En aquesta ocasió, la programació de l’òpera en vídeo An index of metals de Fausto Romitelli, darrera obra de l’autor i síntesi magistral de la seva feina creativa, suposa indubtablement una fita en la història de la programació de grans obres del segle XXI a Barcelona, equivalent a la recent audició d’In vain de Georg Friedrich Haas. La interpretació va estar a l’altura de totes les exigències de l’obra: un repte de gestió de l’energia i de les forces contingudes en unes sonoritats dures i violentes, així com una interpretació colpidora per part de la soprano Daisy Press. Si ens vam quedar amb ganes de quelcom durant aquesta audició, va ser de poder llegir els textos cantats, part més que significativa de la constitució de l’obra.

Instal·lació Ursonate Karaoke de Cabosanroque. © Paloma Pérez

Per acabar, Mixtur va incloure també l’exposició de tres instal·lacions sonores de factura molt diversa. Buy me, instal·lació amb forma de cabina de Nora Haddad, romangué oberta durant tot el festival al hall de Fabra i Coats, amb una crítica a la cosificació de la imatge en el món de les xarxes socials. Cabosanroque, amb la instal·lació Ursonate Karaoke, va presentar una interpretació de l’enregistrament original del poema fonètic Ursonate de Kurt Schwitters, tot produint sons en directe a partir de l’amplificació sonora d’interferències elèctriques generades per diferents fonts lumíniques amb l’aplicació de diferents aparells i motors elèctrics recuperats. Visible durant dos dies, la instal·lació va fer palesa la vigència de les propostes de Cabosanroque que, com No em va fer Joan Brossa, estan marcant un punt de referència pel que fa a instal·lacions sonores. El 28 d’abril es va presentar, també en el marc de Sampler Sèries, la instal·lació-concert Pausa, de la flautista i compositora Barbara Held juntament amb Benton C. Brainbridge, en la qual un generador de patrons binaris origina una conducció mútua del material sonor i visual, essent el material sonor un samplejat en temps real de la interpretació de la flautista.

Buy me, instal·lació de Nora Haddad. © Fernanda Vedana

En definitiva: un festival de gran abast, heterogeni i plural, que ha optat per una centralització de les dimensions de l’activitat professional i formativa de les músiques de recerca tot ampliant el seu espectre estètic. De nou, l’enhorabona més sincera a l’equip promotor i als seus dos directors artístics, Oriol Saladrigues i Oliver Rappoport, i esperem que, ara consolidat el seu posicionament, la prodigalitat institucional no decaigui.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *