Subscriu-te

‘Moeder’: l’humor dels malsons

 

© Herman Sorgeloos (foto d’arxiu)
© Herman Sorgeloos (foto d’arxiu)

PEEPING TOM. Moeder. Direcció: Gabriela Carrizo. Assistent de direcció i dramatúrgia: Franck Chartier. Creació i interpretació: Eurudike De Beul, Maria Carolina Vieira, Marie Gyselbrecht, Brandon Lagaert, Hun-Mok Jung, Yi-Chun Liu, Simon Versnel, Charlotte Clamens. Composició so i arranjaments: Raphaëlle Latini, Renaud Crols, Glenn Vervliet, Peeping Tom. Mescla de so: Yannick Willox, Peeping Tom. Disseny d’il·luminació: Giacomo Gorini, Amber Vandenhoeck. Disseny de vestuari: Diane Fourdrignier, Kristof Van Hoorde, Peeping Tom. Disseny d’escenografia: Amber Vandenhoeck, Peeping Tom. MERCAT DE LES FLORS. 9 DE FEBRER DE 2017.

per Clàudia Brufau

Plou. A través d’una finestra veiem com unes persones ploren una dona morta que jeu en un taüt. Es dissol el funeral. S’il·lumina la resta de l’escenari i veiem una màquina de cafè i quadres penjats a les parets. Potser es tracta d’un museu. L’escenografia hiperrealista de Moeder (Mare) ens condueix per llocs que, com en els somnis, apareixen nítids i després es difuminen per convertir-se en d’altres; d’un tanatori passem a un museu, o una sala de part esdevé un estudi de gravació. En una escena, darrere del vidre una dona remou aigua en una galleda i una ballarina neda sobre el terra, com si hagués retornat dins l’úter i s’ofegués. Espai, objectes, sons i música són els desllorigadors d’una coreografia que s’endinsa en el dol per l’absència de la mare i la memòria.

© Herman Sorgeloos (foto d’arxiu)
© Herman Sorgeloos (foto d’arxiu)

Moeder (2016) és la segona entrega d’una trilogia sobre el nucli familiar que la companyia belga Peeping Tom va encetar amb la producció de Vader (Pare) el 2014 i que segellarà amb Kinderen (Fills). Des que van trepitjar el Mercat de les Flors per primera vegada ara fa deu anys, els directors d’aquesta companyia, Gabriela Carrizo i Franck Chartier, han tornat a Barcelona per delectar-nos amb peces sovint pertorbadores, impregnades d’humor negre. Aquests mons tragicòmics surrealistes els habiten un ventall transversal d’artistes, des de la mezzosoprano Eurudike De Beul al ballarí coreà Hun-Mok Jung. Aquests intèrprets no només hi aporten el seu talent i habilitats, sinó també els seus mons interiors amb els quals construeixen personatges a la deriva.

“És hora de plegar. Has estat fantàstic avui, Hun-Mok”, li diu Brandon Lagaert, que encarna un guarda de seguretat, al ballarí Hun-Mok Jung, que en cada escena/dia fa una feina diferent al museu; i aquest li etziba: “Quina merda de feina!”. Aquest és el running gag de l’espectacle. La rutina vertebra les escenes de l’espectacle i el museu esdevé l’aparador de malsons, o bé de tot allò incomprensible, però familiar. Per explorar l’absència de la mare, Carrizo ens presenta imatges que semblen extretes dels pitjors malsons; com una nena que creix empresonada en una incubadora, mentre els seus pares celebren els seus aniversaris saludant-la des de fora. Ni la filla, ni els pares, poden fer de filla o de pares. Maria Carolina Vieira –la mare desconsolada de la criatura– es llança al terra, rebota endavant i endarrere, contorsions poètiques que posen a prova el cor compungit de l’espectador. De fet, l’estil de moviment que caracteritza aquesta companyia és la contorsió, caure de maneres inimaginables i recuperar-se com si els ballarins no poguessin controlar la inèrcia. Virtuosisme que arrabassa límits per expressar la fragilitat dels personatges.

© Herman Sorgeloos (foto d’arxiu)
© Herman Sorgeloos (foto d’arxiu)

Si la rutina organitza l’espectacle, a través de l’aigua –o el líquid amniòtic– fluïm a través de l’imaginari visual i sonor: la dona que s’ofega dins d’un úter, el crit de la mare que es transforma en Cry baby de Janis Joplin, una infermera amb uns braços grotescament llargs, sons de petjades, el so del quadre del cor que sagna. L’aigua ens transporta per la memòria i la brutalitat del cicle vital. El dolor, els fluids que es desprenen del seu cos, la corporalitat deforme o els òrgans convulsos de la maternitat són més presents a Moeder que els aspectes que relacionem amb l’arquetip de la matrona.

Peeping Tom ens col·loca en espais tancats i ens fa mirar l’espectacle hiperrealista per veure en les relacions humanes els llaços invisibles o el so que relacionem amb la vida, la mort, la por o els dubtes. Ens presenta un trencaclosques indesxifrable, com el de la dona –la genial Marie Gyselbrecht– que petoneja i mima la màquina de cafè: “Fa un cafè molt bo, però és una màquina de cafè molt sensible”, adverteix Gyselbrecht als visitants del museu. Aquesta és la mateixa ballarina que mitjançant el so i el moviment veiem ofegar-se en un úter i més tard apareix dins la màquina quan s’espatlla. ¿Gyselbrecht surt del ventre de la màquina de cafè per cesària? La maternitat enllaça la vida i la mort. L’amor i el sacrifici. Totes les escenes es poden llegir de mil maneres. Comprenem allò inexplicable, perquè ens hi identifiquem. Moeder penetra pels sentits i ens altera el pensament per fer-nos abraçar sense reserves la cara fosca de la maternitat amb una riallada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *