Subscriu-te

Molt més que ‘pan y agua’

FeMAP. Eduardo Paniagua, saltiri, flautes, cor i direcció. La Jose, veu i percussió. Luis Antonio Muñoz, veu i fídula. Cantigas de Santa María. LA SEU D’URGELL. 24 D’AGOST DE 2018.

El FEMAP tanca la vuitena edició amb un 20% més de públic i amb una vintena de concerts amb entrades exhaurides. Magnífics resultats per a un festival que ja és un imprescindible de l’estiu català (i des d’enguany també francès). I ho és no sols pels llocs on programa concerts (al Pirineu, en enclavaments singulars, lluny de les massificades destinacions de costa), sinó també per la qualitat, varietat i exclusivitat de les propostes, que difícilment trobem en altres festivals i temporades.

Una bona mostra n’és el concert que Eduardo Paniagua va oferir el divendres 24 d’agost a l’església de Sant Miquel de la Seu d’Urgell, acompanyat de la cantaora María José Gómez, La Jose, i del baríton Luis Antonio Muñoz presentant diverses Cantigas de Santa María. Per fer-ho, Paniagua va buscar un trio versàtil. I és que La Jose no és percussionista, però es defensa amb la percussió. Luis Antonio Muñoz no és violagambista, però es més que defensa amb la fídula. I el mateix Paniagua diu que no es pas “ni cantant ni gaire bo amb el saltiri”(!), però el cert és que és un comunicador nat amb tot allò que fa.

Les Cantigas són la seva passió i la seva perdició: de les 427 Cantigas que hi ha, en porta ja més de 300 d’editades, en una iniciativa discogràfica que només es pot dur a terme amb entusiasme, perseverança, coneixement i un punt de bogeria (en parlarem més extensament al número 366 de l’RMC). Les seves són, per tant, versions de referència. I és estrany que a casa nostra no se’l pugui escoltar més, no sols per l’interès del repertori, sinó per l’encert i l’encant de les seves posades en escena. (Dit sigui de passada: quina llàstima que Madrid, d’on és aquest trio d’asos, quedi ideològicament tan lluny d’alguns programadors de casa nostra. I quina sort que a Robin Hoods com Josep Maria Dutrèn li vagin les movidas madrileñas d’aquesta índole i creguin bo de fer-nos-les arribar. I és que, els últims deu anys, les actuacions de Paniagua a Catalunya es compten amb els dits d’una mà.)

Eduardo Paniagua

Paniagua és un gat vell, que passa per sobre d’aquestes anormalitats culturals. Com també ja passa per sobre de voler aconseguir cap pretesa perfecció sonora. Busca economia de mitjans (com a bon empresari que és) i impacte i efectivitat sinceres. I busca, també, passar-s’ho bé en allò que fa, i això es nota. És preciós, per exemple, veure les mirades de complicitat i els mitjos somriures generosos de satisfacció que manté amb els seus músics, molt més joves que ell, després d’un solo o d’un moment especialment bell, quasi com un avi satisfet dels seus nets (si bé el salt generacional no és pas tan gran…).

Sigui com sigui, aquestes ganes de passar-s’ho bé s’encomanen. I el públic vibra amb una presentació de les Cantigas exemplar i vivaç, amb varietat d’instrumentació (sí: malgrat ser un trio), amb varietat estilística (sí: malgrat no moure’s de les cantigas) i amb varietat d’humors. Paniagua s’encarrega de presentar les peces, parlant puntualment en tres moments de l’espectacle perquè es puguin seguir les històries de cadascuna i se n’entengui el context: que si uns pelegrins robats per uns lladres, que si un miracle de la verge, que si unes aventures amoroses, que si una icona del segle XIII que, després de naufragis i intrigues, encara ara es guarda en un monestir de Síria… A tot això, Paniagua hi posa intel·ligentment la veu, el saltiri, les flautes… Acompanyant-se amb la fídula, Luis Antonio Muñoz hi posa una veu penetrant i solemne. I La Jose hi posa un duende i una bellesa que, com a la Nana, nanita, nana, a La rosa que florece (un bis sefardita) o a la Cantiga de Túnez, fa que la pell es torni de gallina.

Magnífica idea per tancar un festival magnífic. Cal que felicitem Dutrèn i els seus músics. I cal que ens felicitem de tenir-los tan a prop, al nostre Pirineu… Perquè els plaers amb els quals ens delecten són –com la suculent cuina de muntanya– molt més que pan y agua.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *