Sonates per a violí i piano
Bruno Monteiro, violí
João Paulo Santos, piano
Etcetera, 2022
El violinista portuguès Bruno Monteiro i el pianista João Paulo Santos són els intèrprets d’aquest enregistrament realitzat a Lisboa a final del mes de desembre del 2021 i que ens presenta un repertori amb música de Luis Freitas Branco, de Maurice Ravel i del compositor brasiler per excel·lència, Heitor Villa-lobos.
Luis de Freitas Branco (1890-1955), plenament contemporani de Villa-Lobos, va escriure la seva primera Sonata per a violí amb disset anys, quan era estudiant al Conservatori Nacional de Lisboa. Un jove artista que presenta una obra en la qual els intervals de setena i novena, dissonàncies i modulacions lliures acompanyen melodies riques en matisos lírics. Bruno Monteiro i João Paulo Santos són dos interlocutors extraordinaris d’aquesta partitura escrita en quatre moviments i que respon en l’“Andantino inicial” a una estructura de sonata bitemàtica amb un segon tema de caràcter modulant i que ofereix una àmplia gamma de colors en pro dels intèrprets. Un “Scherzo” molt colorista dona pas a una apassionada melodia del tercer moviment –molt rica en cromatismes que Monteiro copsa perfectament– per obrir-nos les portes a l’extens darrer moviment, de caràcter agitat, vigorós, apassionat i virtuosístic.
Si interpretativament no hi ha peròs a una obra que rarament es pot escoltar a les nostres latituds, en la Sonata núm. 2 de Ravel la versió destaca pel caràcter suggestiu, ja des de la manera amb què expressen el tema pastoral com el caràcter que imprimeix Monteiro als staccati del segon tema. El segon moviment ens porta als aires del blues, amb un piano que encertadament compleix el seu rol d’instrument rítmic i percussiu, i el virtuosístic tercer moviment, un perpetuum mobile amb grans arpegis, posa a prova el virtuosisme d’ambdós instrumentistes.
Com a cloenda al programa, la Sonata núm. 2 de Villa-Lobos, una veritable fantasia estructurada en tres moviments plens d’imaginació i magisteri d’escriptura. El radiant primer moviment, amb les síncopes i els ritmes contraposats, confronta amb un segon tema líric bellament exposat per Monteiro. Al moviment lent, ric en harmonies que emergeixen deliciosament del piano, aquestes acaronen unes melodies summament líriques i expressives. El color apareix de nou amb tot el seu caràcter en la dansa final, un moviment en què ambdós intèrprets despleguen tota la rítmica i cohesió musical ja mostrada en la totalitat de les obres.
