Subscriu-te

Montsalvat: un bon projecte en fase de creixement

Orquestra_Montsalvat_Creació_cartell

ORQUESTRA DEL MONTSALVAT. David Alegret, tenor. Dir.: Francesc Prat. Haydn: La Creació (versió de cambra). RECINTE MODERNISTA DE L’HOSPITAL DE SANT PAU (SALA PAU GIL). 12 DE DESEMBRE DE 2014.

Per Xavier Chavarria

En un temps de certa saturació d’oferta musical, de florida de formacions que neixen, es desenvolupen poc i desapareixen a la velocitat d’un tuit, i d’accés a la música a través de tota mena de tecnologies sofisticadíssimes, s’aprecien molt les propostes imaginatives, originals, amb rigor i de qualitat, i que van més enllà del concert tradicional: probablement són les úniques que acabaran sobrevivint a la ferotge competència si es donen a conèixer bé i si capten públic inquiet i àvid de noves experiències concertístiques. Aquesta és l’aposta que fa, des de la seva fundació fa poc més d’un any, l’Orquestra del Montsalvat, una formació impulsada per una fundació privada, alimentada pel mecenatge i liderada per persones amb coneixements profunds, bon criteri i entusiasme. D’ambició, no els en falta: ells mateixos es presenten com l’alternativa a un panorama sociomusical “amb estructures en plena decadència artística, econòmica i de projecte”. El desafiament està servit. Veurem on arriben.

Després d’una sèrie de propostes molt interessants però de resultat irregular, han volgut culminar la fase de consolidació amb el concert celebrat a la Sala Pau Gil del recinte modernista de l’Hospital de Sant Pau (repetit l’endemà a les Franqueses del Vallès), i amb una proposta realment peculiar: la interpretació de l’oratori La Creació de F. J. Haydn en la versió per a corda d’Anton Wranitzky (1761-1820), un exemple paradigmàtic de HausMusik, música domèstica o de saló, adaptacions per a grups de cambra de grans obres amb l’objectiu de satisfer les ànsies de cultura musical dels aficionats i melòmans que proliferaven en la incipient burgesia del segle XIX. Era el gran negoci de les editorials musicals de l’època i va generar un repertori valuós i poc conegut.

De fet, el que vam sentir en aquest concert va ser una adaptació de l’adaptació, perquè Wranitzky va transcriure La Creació de Haydn per a quintet de cordes sense veus, i l’Orquestra del Montsalvat en proposava una selecció de fragments en una versió per a orquestra de cordes i un tenor solista que en va cantar alguns recitatius i àries. La tria de fragments va ser poc convincent (i en algun cas no es corresponia als textos traduïts del programa de mà), però l’autèntic repte per al públic que va omplir la sala (i potser també per als músics) era oblidar completament l’original per a cor i orquestra, i viure aquella versió com una obra nova, diferent. Perquè realment, de l’esperit de l’obra de Haydn, en quedava ben poca cosa. El color o la densitat sonora, els efectes, l’intimisme o la grandiositat que buscava Haydn amb els efectius que va escollir, desapareixen completament en aquesta versió. I desapareguts arcàngels, Adam, Eva, i fins i tot narrador, de la història que s’hi explica no en va quedar gairebé res. Senzillament calia fer l’exercici mental d’oblidar l’original i assaborir una obra completament nova, llunyana de l’oratori magistral en què s’inspirava.

Per sort, damunt l’escenari teníem un conjunt de músics amb molt talent, començant per Francesc Prat, director sòlid, rigorós i eloqüent que va fer una lectura intensa de l’obra, amb un gest vehement (potser més adequat a la versió original de l’obra), buscant un so que no acabava de sortir. Tot i exhibir la seva habitual eficàcia i lluïssor vocal, el tenor David Alegret no es va acabar de trobar còmode en un paper múltiple, amb recitatius poc adequats al seu registre i sense el contrapunt del cor, absència que sovint semblava deixar-lo en fals. I la quinzena de músics de corda que van assumir el repte de donar cos a una Creació tan peculiar, i fent-ne tots els papers de l’auca, van fer un paper molt meritori atenent a la dificultat de l’empresa: riquesa tímbrica i bon empastament, àgils en la coloratura malgrat certa manca de densitat i de compenetració. L’aspror acústica de la sala i l’excessiva proximitat del públic no propiciava l’embolcall necessari, i impedia una percepció global i equilibrada del so; fa la sensació que la sala, més adequada per a formacions més reduïdes, no hi ajudava gaire. El resultat global, no obstant això, va ser correcte, i el públic en va gaudir plenament.

El projecte de l’Orquestra del Montsalvat és prometedor i engrescador; la matèria primera hi és òptima i la línia de treball, encertada; i una major continuïtat en els projectes i més hores de treball conjunt la farien créixer exponencialment. Però també és imprescindible encertar en la tria d’espais i de repertoris per treure’n el màxim rendiment i fer-la lluir plenament.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *