X MEMORIAL DOMINGO MARCOS DURÁN. Montserrat Torrent, orgue. Obres de Schlick, Cabezón, Carreira, Valente, Rodrigues Coelho, Sweelinck i Correa de Arauxo. SANTA MARÍA DE LA CONSOLACIÓN (GARROVILLAS DE ALCONÉTAR, CÀCERES). 17 D’ABRIL DE 2022.
“La vida sol·licita vida per crear la bellesa”, diu Montserrat Torrent al programa de mà del concert d’aquest diumenge de Pasqua, dia del seu 96è aniversari, a la població extremenya de Garrovillas de Alconétar.
Al llarg de la seva dilatada carrera, lògicament, la coincidència d’un concert el dia del seu natalici s’ha produït més d’una vegada. Ara fa exactament un any, sense anar més lluny, la Fundació que vetlla pel seu llegat va escollir també un 17 d’abril per convidar-la a participar al seu acte de presentació, a l’església de Sant Felip Neri. Però la longevitat és un grau i a l’edat provecta a què ha arribat l’organista més veterana del nostre país –i probablement del món– cada repte supera l’anterior.
Aquesta vegada Torrent es va proposar tocar a l’orgue més antic d’Espanya encara en actiu, que havia sentit en un disc, i el fet que l’organitzador la convoqués en aquest dia assenyalat no va ser cap obstacle, ans al contrari. El titular era fàcil: l’organista més longeva d’Espanya a l’orgue més antic de la Península. Entre tots dos sumaven gairebé sis segles.
Té raó Montserrat Torrent quan assegura que arreu d’Espanya té una parròquia de seguidors incondicionals, que en aquest cas no només van omplir a vessar la nau de l’església, sinó també les cadires habilitades a l’exterior del temple, i la van rebre amb una càlida ovació a la seva arribada al temple. És clar que la cita, potser per l’escaiença de la Setmana Santa, havia congregat també nombrosos deixebles arribats de lluny.
Vint minuts previs de discursos de les autoritats i les explicacions de l’organitzador del concert i deixeble de Torrent, Miguel del Barco –també ho havia estat el seu pare, del mateix nom–, no van ajudar a crear l’ambient de concentració i recolliment necessari, especialment entre un sector del públic -potser desconeixedor del que anava a sentir- que no va deixar de parlar i fer servir el mòbil al llarg del concert. Tampoc no hi va contribuir el fet que la pantalla no funcionés i, per tant, els assistents no poguessin veure les mans de la intèrpret sobre el teclat i hagués de gaudir del concert només amb l’oïda –precisament allò que a Torrent tant li agradava anys enrere i que en gran mesura preservava el seu anonimat.
L’organista catalana, que sempre s’ha caracteritzat per bastir programes ambiciosos, va seleccionar obres que permetessin mostrar tots els registres i totes les possibilitats de l’instrument –de so més generós del que inicialment podria semblar–, amb alguna peça sacra i solemne però majoritàriament obres profanes, sovint de caràcter dansístic i que demanen, entre d’altres, que els dits corrin amb facilitat. Tot plegat no es va allargar tant com el minutatge indicat al programa de mà.
Al final del concert, després dels aplaudiments rebuts al costat de l’orgue, Torrent va ser acompanyada fins a una cadira situada davant de l’altar, on va ser obsequiada amb un ram de roses vermelles, més aplaudiments i l’estima del públic que li va entonar el Cumpleaños feliz per culminar un aniversari que ella no volia celebrar per la pèrdua recent de la seva germana petita. Així ho va explicar en agafar el micròfon, mentre les notes del programa de mà acabaven amb el seu habitual cant a la vida: “No he envellit tant per no poder envellir encara més”.
