Subscriu-te

Crítica

Mozart i Schubert, maduresa i transcendència

Laura Ruiz va tocar amb l'OBC sota la direcció de Salvador Mas a L'Auditori. © May/Zircus
Laura Ruiz va tocar amb l’OBC sota la direcció de Salvador Mas a L’Auditori. © May/Zircus

TEMPORADA OBC. Laura Ruiz, clarinet. Cor Madrigal. Cor Lieder Càmera. solistes vocals. Dir.: Salvador Mas. Obres de Mozart i Schubert. L’AUDITORI. 27 D’OCTUBRE DE 2013.

Per Xavier Chavarria

Mozart i Schubert han estat els protagonistes del quart programa de l’OBC d’aquesta temporada, dirigit per Salvador Mas: obres simfonicocorals i concertants escrites els últims mesos de la vida d’aquests dos compositors que van morir en plena joventut creativa i vital, amb 35 i 31 anys, respectivament. La Cantata maçònica, KV 623 i el Concert per a clarinet i orquestra, KV 622 de Mozart, d’una banda, i la Missa núm. 6, en Mi bemoll major, D. 950, de l’altra, no són pas obres luctuoses o de comiat, però tenen un caràcter premonitori inequívoc, amb el regust de la mort present, que adopta formes diferents però que es flaira per tots els racons d’una música deliciosa i alhora inquietant. Obres, a més, dotades d’un fort component simbòlic, lligades a les vivències i conviccions íntimes de dos autors genials i alhora ben humans.

Des del 1784 Mozart va estar molt vinculat a la maçoneria, i moltes obres del seu últim període (entre les quals, les dues que van sonar en la primera part d’aquest concert) tenen aquest component fraternal que els dóna un caràcter molt especial. La cantata maçònica Laut Verkünde unsre Freude, KV 623 fou composta per Mozart poques setmanes abans de morir, amb motiu de la inauguració del temple de la lògia vienesa a la qual pertanyia, i és una música cerimonial i solemne però simple i directa que recorda l’esperit de La flauta màgica. I a un dels confrares d’aquesta lògia, el clarinetista Anton Stadler, anava destinada una altra joia d’aquesta última època, el Concert per a clarinet, KV 622. La solista d’aquesta versió va ser la jove clarinetista ampostina Laura Ruiz, un altre dels talents musicals del país fincats a l’estranger, la qual no només va mostrar un enorme arsenal tècnic i virtuosístic, sinó que va imprimir-hi una dolçor i una delicadesa de so màgiques (la reexposició de l’“Adagio” va ser com un encanteri). Laura Ruiz va manar en tot moment i va imposar –no sense dificultats– un tempo més àgil als moviments extrems, tot anticipant-se lleugerament a l’orquestra en certs passatges, però dotant de vida i de llum la magistral obra de Mozart.

Franz Schubert també va exposar les inquietuds vitals i els neguits existencials que li enfosquiren els últims mesos de vida a la Missa núm. 6, en Mi bemoll major, D. 950, composta poques setmanes abans de morir i que mai no va arribar a escoltar. Una Missa de grans dimensions, d’una bellesa tràgica, amb moments brillants i de gran exigència, i amb un paper molt rellevant del cor, per a qui l’obra pot acabar resultant una marató si no se’n dosifiquen les tensions i la despesa vocal. Dos cors adscrits a L’Auditori, Madrigal i Lieder Càmera, van assumir el repte amb la solvència a què ens tenen acostumats: precisió rítmica, potència sonora, amplitud dinàmica i bona afinació, qualitats habituals en totes dues formacions, tot i que en aquest concert de diumenge al matí van trontollar en algun passatge, probablement fruit del cansament acumulat (tres concerts en menys de 48 hores) i de la vehemència de la lectura que en va fer Salvador Mas. El conjunt de solistes, format per Isabel Monar, soprano; Marina Rodríguez Cusí, mezzo; Yann Beuron i Jan Petryka, tenors, i José Antonio López, baríton, va superar amb correcció el paper secundari que els assigna Schubert en aquesta Missa, i l’OBC va estar a una bona altura, continguda però amatent i sensible al protagonisme de les veus i a l’esperit de la música.