Subscriu-te

Mozart omple la catedral de Barcelona

ORQUESTRA SIMFÒNICA CAMERA MUSICAE. COR DE CAMBRA FRANCESC VALLS. Irene Mas, soprano. Gemma Coma-Alabert, contralt. Roger Padullés, tenor. Sebastià Peris, baix. Dir.: Salvador Mas. Requiem i Vesperae Solennes de Confessore de W. A. Mozart. CATEDRAL DE BARCELONA. 10 DE JUNY DE 2018.

Un Mozart que, segons la terminologia de moda, hauria de ser qualificat com a Mozart de proximitat o Mozart de quilòmetre zero va aconseguir omplir de gom a gom la catedral de Barcelona. La cosa té explicació: en primer lloc, el de Salzburg va ajudar-hi aportant una de les seves grans obres, el Requiem, una obra que, més enllà de la seva vàlua immensa, gaudeix d’un prestigi mític que la fa estimada fins i tot pels ateus. En segon lloc, o potser el primer en importància, el fet que el concert fos gratuït i en cap de setmana. El “marc incomparable” de la catedral i la circumstància que la zona estigui permanentment plena de turistes van fer la resta.

© Martí E. Berenguer

El resultat va ser que al moment de començar el concert tots els seients estaven plens, hi havia gent dreta als laterals i gent asseguda a terra als passadissos, tanta gent que a l’intermedi es va haver d’avisar per megafonia que per motius de seguretat calia deixar lliures els passadissos, no fos cas que hi hagués una desgràcia. El públic era divers i divertit, una barreja de beates, missaires, melomania diversa, passavolants i turistes que feien fotografies i aprofitaven el concert per despatxar correu electrònic i atendre les exigències sempre urgents dels telèfons mòbils amb gran escàndol dels tres primers grups esmentats. L’ambient previ general era festiu i popular, de costellada, una gran costellada simfonicocoral.

El programa, que ja s’havia fet divendres a l’Hospitalet de l’Infant i dissabte a Valldoreix, va començar a tall d’aperitiu, llarguíssim aperitiu, amb les Vesperae solennes de confessore, KV 339; el Requiem va arribar a la segona part. Tot va començar una mica desgavellat. La catedral imposava la llarga reverberació de la seva acústica gòtica; a l’Orquestra Simfònica Camera Musicae, la corda no sonava prou, i fins i tot el Cor de Cambra Francesc Valls, malgrat participar de manera habitual a les misses conventuals de la catedral, semblava descol·locat.

Molt aviat, però, van començar a ajuntar-se les respiracions i els esperits d’instrumentistes i cantants, l’acústica seguia manant i per això els tempi es van fer una mica més lents, per adaptar-s’hi. El públic, per la seva banda, també va anar adaptant la seva oïda a aquelles peculiars condicions d’audició, i tots vam començar a respirar a ritme de catedral, i així, la música, el miracle de la música santa de Mozart, va començar a existir. El resultat va ser que allò que havia començat d’una manera incerta i atzarosa va acabar convertit en una gran sessió de música. És cert que alguns passavolants poc informats, menys educats i no gens sensibles van fer figa i a partir de l’“Agnus Dei” van començar a desfilar. La majoria del públic, però, malgrat la incomoditat de la seva situació, va aguantar fins al final i va premiar els artistes amb merescuts i entusiastes aplaudiments.

© Martí E. Berenguer

Salvador Mas, el director, va saber escoltar la gran nau de la catedral i va proposar una lectura lenta, cerimonial, solemne i transcendental d’aquest Requiem que va ser presentat en una versió revisada per ell mateix. La seva direcció va ser atenta, eficaç i amb claredat d’idees, l’orquestra el va seguir amb suficiència en la intenció expressiva, i el cor, que habitualment treballa sota el mestratge de Pere Lluís Biosca, va sonar ben equilibrat en les seves seccions, segur, flexible i molt ben matisat en les dinàmiques.

L’equip de solistes vocals format per la soprano Irene Mas, la mezzosoprano Gemma Coma-Alabert, el tenor Roger Padullés i el baix Sebastià Peris també va estar perfectament a l’altura dels requeriments i cal destacar l’excel·lència de la soprano en el cèlebre “Laudate Dominum”, la “perla” de les Vesperae. Tot plegat una bona i agradable sorpresa.

Imatge destacada: © Martí E. Berenguer

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *