Subscriu-te

Murmurar o exaltar-se amb una llanterna màgica

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

PALAU 100. Orquestra Gulbenkian. Nikolai Lugansky, piano. Ernest Martínez-Izquierdo, director. Obres de Rachmàninov, Saariaho i Stravinsky. PALAU DE LA MÚSICA CATALANA. 8 DE FEBRER DE 2016.

Per Mila Rodríguez Medina

A l’època de la Revolució Industrial, una fantasmagòrica màquina va revolucionar l’entreteniment per a masses. Coneguda com un dels primers projectors d’imatges –hi ha documents que en daten l’existència a principi del segle XVII–, la “llanterna màgica” emetia imatges semitransparents que es podien projectar a escales gegantines i remetien a mons màgics i onírics amb un impacte que en la nostra cultura actual de la imatge resulta difícil de comprendre. Era divertit i terrorífic a la vegada. Com si aquella màquina, amb aquella llum i aquell fum industrial que desprenia, obrís un forat al món incomprensible que contenia. Ingmar Bergman, gran mestre de l’humà i l’inconscient, va titular la seva autobiografia amb aquest denominació, i Kaija Saariaho va agafar el fil per crear una de les seves obres simfòniques de més èxit.

L’obra, titulada Laterna magica (nom llatí), va ser composta per la compositora finlandesa l’any 2008 i el passat dilluns 8 s’estrenava a Espanya al Palau de la Música Catalana a càrrec de l’Orquestra Gulbenkian dirigida per Ernest Martínez-Izquierdo. El director és un gran expert en l’obra de Saariaho –amb més de vint anys de treball habitual amb les seves creacions– i el Palau es vestia així de gala la jornada que comptava amb la presència de la mateixa compositora. No passa sovint en aquest país això de poder tenir un compositor internacional, amb un reconeixement manifest als teatres més importants del món, present entre les cadires dels assistents –en el fons, tota una paradoxa, ja que al cap i a la fi els creadors actius haurien de tenir tanta visibilitat en els concerts com els intèrprets que ens mostren les seves obres. El Palau va saber aprofitar l’avinentesa i fins i tot el dia previ va tenir lloc una conversa oberta amb la compositora. Kaija Saariaho estava allí i no quedava cap dubte: va ser divertit veure la sorpresa d’una part del públic quan amb els aplaudiments feia aparició damunt l’escenari.

Laterna magica té poc a veure amb altres creacions de Saariaho i a la vegada tot encaixa dins del seu cos creatiu. L’obra conté un paral·lelisme evident i manifestat per la mateixa compositora amb la pel·lícula Cries & whispers de Bergman. Tota l’obra és una reflexió sobre la llum, el color i la veu. I des d’un punt de vista clarament cinematogràfic. La peça és un passeig pels timbres propis de Saariaho (uns metalls freds i estridents, una fusta càlida i en suspens), però rítmica d’una manera inesperada en la seva obra. Un ventall de textures, en la seva majoria irreconeixibles, com l’ús de la veu en els xiuxiueigs que protagonitzen gran part de Laterna magica, interpretats, com tota la composició, amb una gran precisió pels músics de l’Orquestra Gulbenkian. Com afirmava Martínez-Izquierdo el dia previ, no és fàcil aconseguir que els músics de l’orquestra facin servir la seva veu per emetre sons durant el concert i fer-ho amb la concreció que demana Saariaho. L’obra és tan intensa en els detalls, que el temps es comprimeix en aquesta peça de vint minuts.

Una gran revelació apareixia amb la continuació del programa: L’ocell de foc d’Stravinsky. I potser era l’estat de suspensió que Saariaho provoca amb la seva obra, però l’inici del famós ballet semblava la continuació més lògica possible. Aquell primer acord de l’“Introduction” es mostrava com un fotograma més de Bergman, com un moment en suspensió més de Saariaho. Aquesta era, cal dir-ho, una obra especialment melòdica i específica de la compositora, però és innegable que encara avui són evidents els camins oberts per Stravinsky. La interpretació de l’Orquestra Gulbenkian va ser, senzillament, extraordinària, sota la direcció d’un Martínez-Izquierdo tan extasiat i expressiu com li és característic.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

No obstant això, aquesta era només la segona part del concert. La primera ens traslladava a mons ben diferents, amb el Concert per a piano núm. 2, en Do menor, op. 18 de Rachmàninov. Per a l’ocasió, un altre bon convidat: Nikolai Lugansky. El pianista és un dels noms actuals més importants en la interpretació del gran mestre rus i això es va palesar des del primer acord del concert. Enèrgic, “meteòric”, com diu d’ell Deutsche Gramophon, punxegut. Les seves mans ofereixen tota la força possible davant les tecles del piano, properes a la imatge d’una urpa controlada però amb el lirisme més romàntic possible per un dels últims mestres de l’estil. És percussiu i exaltat i l’apoteosi va arribar amb el tercer moviment. Rússia en estat pur.

Aquest concert va viatjar de l’èxtasi romàntic als murmuris de l’última dècada i la bomba dansaire dels ritmes de principis de segle, molts impulsos que molt probablement van provocar llargues converses a la sortida d’aquesta estranya i misteriosa nit de dilluns.