Subscriu-te

Música Catalana a l’Any del Patrimoni Cultural

CONCERT D’HOMENATGE A EDUARD TOLDRÀ. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. David Alegret, tenor. Direcció: Salvador Brotons, Edmon Colomer, Salvador Mas, Josep Pons i Antoni Ros Marbà. Obres d’Eduard Toldrà, Joaquim Serra, Antoni Ros Marbà, Ricard Lamote de Grignon, Joan Guinjoan i Juli Garreta. L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 1 DE FEBRER DE 2019.

Acabar l’Any del Patrimoni Cultural amb un concert de música, en si mateix és digne d’esment. A més, fer-ho amb música catalana, és un notable valor afegit, i, si finalment s’hi ret homenatge a una de les figures més rellevants de la música del país, el fet adquireix unes condicions d’idoneïtat pròximes a l’ideal. Però, a més, encara queden afegitons significatius, com el fet d’aplegar cinc dels més destacats directors del país, un d’ells –Ros Marbà– deixeble directe de l’homenatjat i els altres que ho són indirectes a través justament del deixeble.

En tot cas, tot això hauria quedat en un lloc fins a un cert punt secundari si els resultats artístics no haguessin produït el nivell de satisfacció que van convocar els assistents que van omplir la Sala Oriol Martorell. I aquesta satisfacció tan entusiasta, tan sentida, fibla amb preguntes neguitejadores.

La primera i cabdal: per què aquest patrimoni musical, i molt més que s’hi hauria pogut afegir, queda tan i tan al marge de les nostres programacions? Per què resta tan amagat, com un pecat del qual el nostre ambient musical s’hagi d’avergonyir? ¿Algú amb responsabilitat ha fet saber, per centrar-ho en la màxima institució simfònica del país, al seu titular que el patrimoni musical del país és molt més ric del poc que demostra conèixer a través de la programació? La cosa podria allargar-se molt més i, a la fi, una conclusió elemental: el camí que comença amb la manca d’autoestima, a la fi pot acabar en el provincianisme.

Naturalment, l’obra de Toldrà va ser la més interpretada i entre l’aplec del que es va oferir, hom situa en el punt més elevat Vistes al mar, una obra d’una intensíssima bellesa. I, amb caràcter d’esdeveniment particular, la versió amb veu masculina –fet insòlit malgrat que el text se centra en un home–, del cicle de cançons La rosa als llavis sobre poema de Joan Salvat-Papasseit. Una música intimista, delicada i d’una gran sensibilitat que va gaudir d’una interpretació de gran escola de David Alegret; el tenor barceloní va lluir escola exacta de liederista, de servidor respectuós de l’esperit de l’obra, fent front a una orquestra un pèl excessivament poderosa, amb finor, amb sentit poètic propi de la interpretació, insistim-hi: liederista. Facècia de Ricard Lamote de Grignon, un mestre de l’orquestració; el poderós i bell poema Puigsoliu de Joaquim Serra i la brillantíssima sardana/poema musical Juny de Juli Garreta van escalfar especialment les mans dels espectadors amb els aplaudiments; uns espectadors ja d’antuvi ben predisposats, tot sigui dit de passada.

Potser el programa va ser massa exclusivament noucentista; potser no hi hauria sobrat una representació de modernisme –Morera–, amb el benentès que a la llista d’espera del patrimoni quedaven –en un concert ad infinitum– noms, com ultra els més consagrats Montsalvatge i altres d’anteriors, com Baltasar Samper, Manuel Oltra, no cal dir-ho Gerhard, Blancafort, Rafael Ferrer, el mateix Mompou simfònic, etcètera.

Imatge destacada: Eduard Toldrà. © Arxiu familiar Toldrà

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *