Subscriu-te

Música en va?

Imatge de l’assaig del concert. © www.facebook.com/Klangforum-Wien-16624059702/

SAMPLER SÈRIES. Klangforum Wien. Dir.: Emilio Pomàrico. In Vain de G. F. Haas. L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 8 DE FEBRER DE 2018.

Per Josep Barcons Palau

En un excés comprensible d’entusiasme, Santi Barguñó deia en privat (perdó per revelar-ho) que aquest era el concert més important que s’ha fet a Barcelona. Sense posar-hi delimitació temporal, és obvi que la història musical de la ciutat desmenteix sobradament l’afirmació, si bé el concert del Klangforum Wien interpretant In Vain de Georg Friedrich Haas és sens dubte un dels concerts més rellevants de les últimes temporades.

La vehemència de l’afirmació queda disculpada si pensem que –com a artífex del cicle Sampler Sèries– només Barguñó sap què li ha costat (no sols pressupostàriament) que un grup tan prestigiós com el Klangforum Wien hagi vingut a Barcelona a interpretar la que Sir Simon Rattle va qualificar amb entusiasme no pas excessiu com la primera obra mestra del segle XXI. I és que aquesta obra escrita l’any 2000 pel compositor austríac Georg Friedrich Haas és una meravella de cap a peus: lluny de l’experimentació solipsista, la complexa i demandant partitura de Haas és d’una emotivitat extrema i esdevé una experiència auditiva de primer ordre, que apel·la a la vegada a l’intel·lecte, el cor i l’ànima. Per això sobtava doblement (per la qualitat de l’obra i per la qualitat dels intèrprets) que la Sala 2 de L’Auditori estigués només mig plena, amb una platea que feia goig, sí, però amb la resta de seients buits. I també sorprenia que les cares que s’hi distingissin fossin gairebé exclusivament les dels “habituals” de la contemporània…

Què ens passa? Què falla? On som? Sens dubte en un lloc pitjor d’on seria bo estar. No s’hi val a recórrer a l’excusa de l’abisme entre el públic i la música contemporània adduint raons de comprensibilitat, d’hermetisme de discurs, d’aridesa emocional… Si l’estupidesa general ens porta a fracassos així (no de taquilla, sinó civilitzatoris) és que –tal com fa temps que preconitza Byung Chul Han, que fa poc ha estat a Barcelona– no estem fent les coses bé… No és pas res nou, però sí quelcom cada cop més notori, tal com s’infereix de la meravellosa exposició d’Adolf Loos al DissenyHub, que –austríac com Haas– era un bon preludi per anar a escoltar el concert (afanyin-se a anar-hi, que acaba el 25 de febrer). I més, encara, si tenim en compte que l’exposició se centra en la dialèctica entre l’esfera pública i la privada, que és quelcom que Haas va tenir ben present a l’hora de revelar la seva inclinació a les pràctiques BDSM en una entrevista al «New York Times».

Vida personal a banda, Loos –com Haas– reformula el llenguatge de la seva disciplina artística prescindint de l’ornament i fent que tot esdevingui estructural. No cal parafernàlia, no cal propaganda (reaccionari, això, avui!); n’hi ha prou amb una continuïtat transparent entre interior i exterior: honesta, veraç, neta. Què diferent seria tot (socialment, educativa, cultural…) si des que Loos va construir la seva casa a Michaelerplatz a principi de segle XX (amb finestres que eren sols finestres i columnes no amagades en cariàtides) les coses haguessin anat per aquest camí! Potser llavors la Sala 2 hauria quedat petita per gaudir d’un concert com el del Klangforum Wien interpretant In Vain. I potser fins i tot, llavors no hauria calgut que vingués cap formació de fora a poder tocar música d’aquesta complexitat i signar el concert de la temporada, sinó que seria viable amb una formació de casa i –qui sap– si amb un compositor d’aquí.

Neta, honesta i veraç (com l’arquitectura de Loos i com la música de Haas) fou també la versió d’In Vain oferta pel compositor i director argentí Emilio Pomàrico (quina plasticicitat, quina energia i quin control!) al capdavant del Klangforum Wien, l’ensemble dedicatari de l’obra, que va estrenar-la (desastrosament, segons Haas) fa disset anys. Des de llavors ha plogut molt. I, si bé l’ensemble vienès té avui l’obra apamada al mil·límetre i l’ofereix amb unes condicions excepcionals, el que no ha canviat, lamentablement, és el motiu que va portar Haas a escriure la partitura: el terror de veure com en una Àustria de passat obscur, l’extrema dreta acaronava el poder l’any 1999, en un fenomen que s’ha estès ombrívolament a més indrets d’Europa. Sense anar més lluny, a casa nostra, on la fortor putrefacta del règim franquista sembla que reapareix –maquillada de blau, de taronja o de negre togat– empestant la suposada separació de poders instaurada el 1978. (Si se’ns permet l’apropiació, és com si els anys de la tan lloada transició –si tant s’ha lloat deu haver estat per maquillar-ne la inexistència…– haguessin passat notablement en va).

En va: vet aquí el títol de l’obra de Haas, que s’entén en acabar la peça; i és que els motius descendents amb què s’enceta la partitura tornen a aparèixer dramàticament al final de l’obra, fins a contaminar tot l’ensemble, com si totes les subtileses microtonals i els fabulosos esdeveniments tímbrics que s’han produït al llarg de prop d’una hora de música (meravellosament presentats pels Klangforum) no haguessin servit per a res, malgrat el canvi psicològic amb què els percep l’oient. Sembla que Haas es pregunti: ¿ha servit de res allò que ha passat entre el 1945 i el 1999 com perquè a Àustria torni a emergir l’extrema dreta?

L’obra de Haas no dona respostes: sols crea preguntes i manté l’oient literalment entre la llum (Aufklärung?) i la foscor. Les preguntes que emergeixen queden obertes, tenses i inquietants. Per això, en la posada en escena a L’Auditori, va resultar bàrbara la incontinència d’alguns oients (alerta les pròstates!) orinant-se a sobre amb aplaudiments que no van deixar ni tan sols un segon de cortesia en acabar la peça. Lamentablement, el perpetuum mobile final, amb el seu acabament abrupte, va quedar descafeïnat per aquest fet, tot malmetent la grandíssima tasca d’uns intèrprets i d’un director que són tan coneixedors de la peça que –superant les dificultats innegables d’interpretació que presenta– es passen l’hora llarga d’actuació passant-s’ho bé.

Malgrat el nefast exabrupte final del públic, el concert i la pregunta inquietant no van ser en va. Com no ho és aquesta música. Tant de bo que fars així ens continuïn il·luminant. Però queda clar que només ho faran si l’escola i la societat són capaços de crear bitàcoles que permetin distingir les subtileses (en aquest cas, microtonals) d’allò que se’ns posa al davant, bo i generant les ganes de ser interpel·lats per discursos així, i omplint –llavors– les sales de concerts.

I és que, si no afinem la nostra capacitat de percepció, estem condemnats, en va, a continuar sent absorbits perpètuament pel cant reincident i obscur de les sirenes. Unes sirenes que reapareixen malèvolament a la història per captivar aquells que –per no conèixer-la– no és ja que estiguin condemnats, sinó que són còmplices de repetir-la. Ai las!: potser sí que –pel moment que vivim– aquest és el concert més important que es pot fer avui a Barcelona…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *