Subscriu-te

Música, i només música, en la veu de Carine Tinney

LIFE VICTORIA 2018. Carine Tinney, soprano. Daniel Tarrida, piano. Obres de J. S. Bach, C. Ph. E. Bach, Mozart, Haydn i Schubert. RECINTE MODERNISTA DE SANT PAU. 9 DE NOVEMBRE DE 2018.

La soprano Carine Tinney debutava a Barcelona en un recital celebrat a la bellíssima Sala Domènech i Montaner del Recinte Modernista de Sant Pau. Acompanyada al piano per Daniel Tarrida, la cantant escocesa va proposar un recorregut cronològic en un programa que s’hauria pogut anomenar “El lied abans del lied”. Cants espirituals de J. S. Bach, cançons de Carl Philipp Emanuel Bach i de Joseph Haydn i lieder de Mozart precedien una segona part monogràficament integrada per lieder de Franz Schubert. La jove cantant escocesa ha tingut una sòlida formació vinculada a noms com els d’Emma Kirkby, Ton Koopman o Thomas Quasthoff.

De veu nítida, diàfana claredat en la projecció i amb un centre del registre de notòria densitat i amb facilitat per emetre les notes més agudes de la tessitura, Tinney acompanya la seva musicalitat amb una disposició sobre l’escenari que no sembla que res pugui pertorbar. La soprano rebutja la sobreactuació, dirigeix tota la concentració a emetre la música amb una veu dolça, bellíssima i que atrau per la pulcritud. Una mirada fixa dirigida vers el fons de sala modernista, eludint tot moviment corporal, concentrada només en el cant, l’expressió facial ja transmetia per si sola el just sentit de cadascuna de les paraules.

© Elisenda Canals

El seu repàs cronològic es va iniciar amb cinc cants espirituals de J. S. Bach amb paraules que versaven sobre l’estimació a Jesús. La cantant escocesa deixava ben clar que la música de Bach i del Barroc en general esdevé una de les seves especialitats; en properes dates ha d’afrontar des d’Anthems i El Messies de Händel al Magnificat i l’Oratori de Nadal de J. S. Bach. Intimitat en l’expressió i plenitud en l’entesa interpretativa amb el deliciós acompanyament que en tot moment li servia Daniel Tarrida van ser preàmbul de tres deliciosos lieder compostos el 1758 per Carl Philipp Emanuel. No importava el canvi d’estil davant obres que, com les del classicisme de Haydn, també es centraven en una temàtica religiosa. La veu de Tinney resultava camaleònica per manifestar les particularitats de cada autor i fluir amb una delicada naturalitat, la qual cosa feia arrencar una vegada i una altra els aplaudiments del públic. El seu Mozart –autor de qui ja ha portat als escenaris el rol de Pamina– va ser deliciós per l’adequat sentit musical atorgat a lieder com A l’inici de la primavera o Sentiment vespertí.

Les dimensions i bellesa de la pròpia sala augmentaven encara més l’atmosfera de recolliment que Tinney i Tarrida creaven amb les seves preciosistes versions. Ja en Schubert, la soprano escocesa va desplegar noves facetes interpretatives. D’acord amb l’estètica romàntica, el seu cant adquiria una major varietat de matisos, tot apianant amb subtil delicadesa, projectant amb fortalesa la seva veu en El gran al·leluia i tornant al més reflexiu recolliment en els intensos lieder La campaneta mortuòria o Del sofriment de Maria. El deliciós lied El capvespre tancava el programa d’un recital de notòria temàtica religiosa i que es va cloure, per correspondre els intensos aplaudiments, amb una exquisida versió de l’Ave Maria de Schubert amb la traducció del text que en va fer el seu compatriota Walter Scott.

Imatge destacada: © Elisenda Canals

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *