Subscriu-te

Música que realitza els somnis de la ficció

CONCERTS SIMFÒNICS AL PALAU. Una galàxia de músiques. Orquestra Simfònica del Vallès. Iván Morales, guió i actor. Dir.: Rubén Gimeno. PALAU DE LA MÚSICA. 17 DE NOVEMBRE DE 2018.

Que les bandes sonores de les pel·lícules són indispensables per a l’eficaç desplegament de la trama –el seguiment i la comprensió per part dels espectadors– és cosa àmpliament sabuda. Fins i tot quan no s’és plenament conscient dels sons que es senten, es tracta d’un element preparat i elaborat amb finalitats concretes, que no tenen res d’atzarós. De fet, l’afectació sub limine de la música –l’empremta anímica que provoca inconscientment, destacada per Eugenio Trías en diverses ocasions– permet connectar amb l’àmbit de les emocions sense que la persona implicada, l’oient/espectador, tot just sàpiga com. El dictum “no tot el que es veu a la pantalla sona, ni tot el que sona es veu a la pantalla” recorda precisament el caràcter premeditat, artificiós, de les bandes sonores; un afegit indispensable, que suscita d’una manera més fefaent la sensació de coherència i continuïtat en la narració a partir de l’afecció que promou internament l’espectador, copartícip de tot el que es projecta a la pantalla. Com a fil invisible teixeix les costures de la trama, vincula personatges i anticipa en emocional rubato els successos per venir.

Una galàxia de músiques és el títol de l’espectacle protagonitzat per la Simfònica del Vallès junt amb l’actor Iván Morales, que n’és responsable així mateix del guió. Més que una sessió musical a la manera –similars a aquelles que, periòdicament, es dediquen a les bandes sonores més lúcides o, si més no, a les més populars–, aquesta aspira a generar, a través de les intervencions de l’actor, una comprensió des de dins de la màgia d’aquell art, tant pel que fa al gaudi personal com a la realitat compartida. Ja que les pel·lícules –com les novel·les– ajuden a la construcció de l’autoimatge, proporcionen eines a cada espectador per comprendre, però també fan possible una mena de cosmovisió col·lectiva, una participació major, que reuneix diversos individus. Iván Morales narra episòdicament una història centrada en experiències estètiques que el personatge –parla en primera persona, directament, per fer-lo més creïble– hauria compartit amb el seu pare, un cop desapareguda la mare. Les pel·lícules coincideixen temàticament, a grans trets: pertanyen al grandiós gènere del cinema fantàstic, aquell que comprèn el cinema de terror i el de ciència-ficció, tan sovint relacionats, tots dos fonamentals per a la història de la cinematografia des dels seus inicis.

La història que comunica l’actor sobre l’escenari i projectant-se a través d’una enorme pantalla s’alterna ocasionalment amb imatges de les pel·lícules citades i amb imatges en directe de l’Orquestra Simfònica del Vallès interpretant melodies icòniques, sota l’entusiasta direcció de Rubén Gimeno. L’oient/espectador es beneficia de la confluència d’arts a l’escenari, la dramatització –que no mera exposició ex catedra–, la qual cosa facilita l’empatia envers la música. Tenim un individu parlant de la passió per les pel·lícules, inoculada pels seus pares, i com la tragèdia que el colpeja fa més urgent encara aquest refugi, aquesta escletxa de màgia que fa possible –repeteix en diversos moments Iván Morales– la realització dels somnis. És sens dubte un tòpic, un lloc comú freqüentment repetit, però d’aquells amb què no es perd res incorrent-hi: les pel·lícules són finestres obertes a l’impossible, somnis d’altres que ens conviden a somiar, com a creadors o partícips d’aquelles possibilitats. Més enllà de la recreació, el caràcter constitutiu dels somnis és recordat: el “somiar bé” –assenyala l’actor– s’adverteix com a condició necessària (si bé, pensem, no sempre prou…) perquè es realitzin aquelles realitats a priori imaginàries, intangibles.

© Llonch Llonch

El caràcter immaterial de la música s’intueix perfectament aliat, aquella mena de “fil invisible” que connecta els espectadors amb els mons possibles que es representen a la pantalla. En la selecció d’Una galàxia de músiques –l’espectacle del Palau de la Música Catalana que ha visitat així mateix altres escenaris catalans– poden trobar-se a faltar alguns noms de compositors que han encimbellat ficcions de fantasia científica –per referir extrems cronològics, pensem des de Gottfried von Huppertz, responsable de la suite per a Metropolis, al malaurat Johann Johansson, responsable, amb Max Richter, de la banda sonora d’Arrival–, però tots els efectivament convocats han demostrat almenys en una ocasió l’excel·lència en el seu feliç acompanyament d’imatges en moviment: des de clàssics com Richard Strauss a un mestre de la música per a pel·lícules com John Williams, el nom més recorregut al llarg de la vetllada. Una vetllada que s’inicia amb la trepidant música del Frankenstein de Kenneth Branagh, per Patrick Doyle, i que de seguida ens transporta a la memorable i extàtica realitat de 2001. Una odissea de l’espai. Escoltar fora de context l’intens i grandiloqüent Així va parlar Zaratustra va ser emocionant, ja que per a molts ja és un tema indissociable de la ficció, apareixent la de Kubrick més real –o, si de cas, realitzada– gràcies a la composició. Però també més evocadora la pròpia música, més carregada de sentit, al seu torn, gràcies a la trama que anima, com si condensés a posteriori l’energia desplegada i reviscuda per l’espectador cada vegada que torna a deixar-se’n afectar.

Aquesta meravellosa paradoxa, aquesta confluència intempestiva –el cas paradigmàtic ens retorna a l’“Adagietto” mahlerià de Mort a Venècia– no només trastoca els temps, sinó que habilita l’autocomprensió, la ubiqüitat de l’espectador dins/fora de la pantalla, compartint ir/realitat amb els mateixos personatges. Que també ells se’n surten eventualment, de vegades fins i tot per qüestionar el que creiem saber o esperem d’ells, com recorda amb sarcasme Woody Allen a La rosa porpra del Caire. En ocasió del concert al Palau –vinculat al Festival de Cinema Fantàstic de Sitges–, les pel·lícules concertades plantegen musicalment aquesta apassionant dialèctica que reuneix i confon el possible i l’impossible. És en essència allò que el cinema, desenvolupat als seus inicis per un home de teatre i, sobretot, il·lusionista com Georges Méliès ja va buscar: mostrar allò que no es veu, sorprendre a partir de possibilitats manifestament improbables –inquietants o admirables– que en la mesura que apareixen es tornen una mica més probables, i així interpel·len l’espectador, que ja no pot negar-se sistemàticament aquella, la seva altra realitat. Perquè ell mateix la configura amb la seva mirada dinamitzant l’interstici que des de la butaca el separa del món de la màgia.

A més de les trobades amb éssers remots, alienígenes, dinosaures, monstres o androides justiciers, allò que un concert –o, millor, un espectacle– com Una galàxia de músiques recorda és el goig del cinema, com a experiència personal i també compartida. La història familiar que narra Iván Morales s’abisma ella mateixa a l’irreal o a l’impensable, però ho fa amb el bon pretext de suggerir, a través del pacte inherent a la ficció, la possibilitat de realització d’allò somiat; allò que és percebut com imatges en moviment tan similars a les que la nostra imaginació és, de fet, capaç de concebre. L’actual afecció per les sèries es basa en bona part en la incorporació de trames que s’estenen en el temps i acompanyen el nostre dia a dia solapant aquells mons al món propi. Si bé el consum inconscient o compulsiu es pot en efecte entendre com una fugida –i el símil de la platònica caverna, amb captius enlluernats des de sempre per les imatges que s’hi projecten, tot és vàlid– al mateix temps l’educació de la mirada que possibilita un discurs aparentment artificiós, com el d’Iván Morales, anima la creença en la realitat inherent en l’acte d’imaginar i ser. Convida a participar conscientment en els somnis fílmics que la música realitza.

Per tant, ¿qui no sent com a propi el toc de fanfara d’Així parlà Zaratustra que donarà pas a un imponent redoblament de tambor, per suggerir un esclat estel·lar, un salt qualitatiu en la manera de viure i valorar la vida? L’inici de l’Homo Sapiens Sapiens no el marca un salt evolutiu utilitarista –saber emprar un os com a eina–, sinó reconèixer-se emocionat com mai, fins i tot en absència d’imatges però amb la certesa real d’haver estat allò. O, millor, de ser qui un és, qui un es reconeix sent gràcies a les eines que les ficcions subministren, i que les melodies refloten amb una alquímia meravellosament familiar. Perquè la consciència de ser es dona sempre ex novo, com una entrada a la plenitud de la llum que s’inaugura amb el gest de la batuta i que clausura a les fosques el The End de rigor, insalvable, fins que una altra vida comença.

Imatge destacada: © Llonch Llonch

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *