Subscriu-te

“Norma” Radvanovksy

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

NORMA de Vincenzo Bellini. Llibret de Felice Romani. Sondra Radvanovsky. Gregory Kunde. Ekaterina Gubanova. Raymond Aceto. Ana Puche. Francisco Vas. Dir. musical: Renato Palumbo. Dir. d’escena: Kevin Newbury. Nova coproducció del Gran Teatre del Liceu, San Francisco Opera, Chicago Lyric Opera i Canadian Opera Company. LICEU. 8 DE FEBRER DE 2015.

Per Mercedes Conde Pons

Norma és una d’aquelles òperes icòniques que, molt sovint, una té idealitzada en versions històriques, amb sopranos d’aguts estratosfèrics, pianíssims que depassen la barrera del so i legatos més llargs que una marató i, per tant, això sovint dificulta el gaudi en una nova versió de l’òpera, amb tants referents com un melòman habitual pot portar a les espatlles.

Sondra Radvanovsky n’és conscient, d’això, i del que suposa una òpera d’aquestes característiques en un teatre com el Liceu, on cantants com la Tebaldi o la Caballé es van fer literalment seu l’escenari durant l’època –molt sovint dita– daurada del bel canto, el record de les quals, ja sigui com a vivència o a través dels preciosos enregistraments pirates –què en faríem sense?– encara perdura.

Per això Sondra Radvanovsky –una veu per a alguns poc indicada per a aquest rol– ha volgut fer la seva pròpia versió de la Norma, una Norma molt més dona que no pas sacerdotessa, molt més mare que no pas vident, molt més esposa que no cèlibe virtuosa, que viu intensament la contradicció a què la seva doble condició la sotmet, en ple enfrontament entre els gals i els romans. Radvanovsky té una veu gran, que hom vincularia molt més fàcilment amb el repertori straussià i verdià que no pas del bel canto. Però la cantant nord-americana coneix molt bé el seu instrument i així ho va demostrar amb aquesta Norma que la soprano va portar al seu terreny, tot oferint un ventall extensíssim de filati, pianíssims i aguts generosos molt en consonància amb l’estil belcantista que pertoca a un dels títols icònics del gènere.

Al Liceu, amb un rodatge més ampli del rol, la soprano va mostrar dominar-lo a la perfecció –amb notables diferències respecte de la seva versió a Peralada, d’altra banda condicionada pel fet de ser interpretada a l’aire lliure– i va encobrir amb la seva interpretació tots els altres companys d’escena. Amb un “Casta diva” emès al tall de la navalla –cosa que va mantenir el públic en suspens–, Radvanovsky va trobar un còmplice fidel en la figura de Renato Palumbo, molt bon coneixedor del gènere romàntic, que la va acompanyar des de l’inici fins al final de l’òpera en el reguitzell d’efectes que la cantant va oferir a partir de la coneguda ària i que el públic va saber recompensar amb una gran ovació al final. Palumbo va conduir amb gran encert orquestra i cor titulars del Teatre, bo i contenint-los en volum i tempi en funció de l’expressió belcantista, és a dir, de la recerca de la bellesa del so.

I tot sigui dit, de bellesa, n’hi va haver molta al llarg de la representació, si bé l’orquestra va evidenciar diversos moments de defalliment –Bellini deixa literalment despullades les diverses seccions de l’orquestra– i el cor va sonar molt empastat, en detriment, però, d’una també necessària comprensió del text. Si les òperes de Bellini són la culminació de la bellesa del cant, Norma és un compendi de sinuositat melòdica, sobretot pel que fa als números individuals –Norma i Adalgisa–, com també als duets, tant entre les dues rivals per l’amor de Pollione i els números de conjunt. En aquest sentit, va agradar, i molt, la prestació de la mezzosoprano Ekaterina Gubanova, de timbre rodó i compacte, que va defensar amb excel·lència el seu rol, si bé en els duos amb Radvanovsky quedava enfosquida per la brillantor del timbre de la vestal. Un altre rol destacat, el de Pollione, va tenir el luxe de comptar amb la veu del tenor nord-americà Gregory Kunde, probablement l’únic avui dia amb la veu ideal per a un rol com aquest. Heroic i punyent en els aguts, Kunde és especialista en bel canto i Verdi, amb una facilitat en el registre agut poc comuna en les veus del seu gruix. Així, ha estat la primera vegada que qui signa aquestes línies no veu estavellar-se el tenor en un rol desagraït com pocs, tal com és el de Pollione.

Excel·lent en el seu breu però compromès paper com a Clotilde la soprano catalana Ana Puche, i sempre solvent Francisco Vas, un tenor imprescindible per a aquest tipus de rols secundaris, que contribueixen a donar el segell d’excel·lència a una producció. El paper d’Oroveso, que permet un cert lluïment al baix que el defensi, va trobar en la veu de Raymond Aceto un intèrpret discret, que si bé va interpretar amb solvència la seva part, no va destacar excessivament.

Aquesta Norma, coproducció del Liceu amb les òperes de San Francisco, Chicago i del Canadà, ens va transportar a un món druídic a mig camí entre la fantasia i la literatura cinèfila americana. La imatge de Game of thrones a què la mateixa Radvanovsky va al·ludir en la roda de premsa quedava palesa en uns caps de bou sobredimensionats i una caracterització basada en els tatuatges molt lluïda. Els vestits de vestals i protagonistes també contribuïren a donar una imatge estèticament bella, fidel al text; tampoc no hi faltà el vesc sagrat, ni la falç d’or, ni els vels, ni els fills de Norma… Una producció, en definitiva, que ajudà a ambientar el públic en una òpera que busca, per sobre de tot, la bellesa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *