Subscriu-te

Noves coordenades

El Quartet Casals. © Josep Molina (foto d’arxiu)
El Quartet Casals. © Josep Molina (foto d’arxiu)

TEMPORADA DE CAMBRA. Quartet Casals. Quartets núm. 3, 4 i 7 de Dmitri Xostakóvitx. AUDITORI DE BARCELONA. 30 DE SETEMBRE DE 2015.

Per Miquel Gené

Si com a persones ens és inevitable el fet d’evolucionar, de no ser sempre els mateixos i anar guanyant matisos amb els anys, no pot ser d’una altra manera que els grups, si estan vius, també pateixin aquests processos. Ja m’ho va semblar en el darrer concert en què els vaig veure, precisament el de cloenda de la Temporada de Cambra de L’Auditori, que ara, mesos després, inauguren en el cicle 2015-16.

El Quartet Casals, que ens tenia acostumats a interpretacions d’energia aclaparadora, amb un desplegament físic molt teatral i fins al límit de la desmesura (que m’encantava), sembla immers en un procés d’apaivagament o de reconcentració cap al seu interior. I potser allà on és més evident és, precisament, en l’aspecte físic, en el qual, ja des del final de la temporada passada, i tot i decidir tocar de peu en l’inici d’aquesta (serà la norma a partir d’ara?) es mostren més continguts. El seu radi d’acció s’ha vist sensiblement reduït i els seus gestos són més petits, tot i que no deixen d’utilitzar els cossos per comunicar-se entre ells, per conduir la música i per relacionar-se amb nosaltres, un públic que un cop més omplíem la Sala 2.

Un canvi de mentalitat, però, que pren veritable magnitud artística en el resultat del so del quartet, el qual fa intuir que les seves coordenades apunten cap a noves direccions estètiques. La sensació és que el Quartet Casals mira ara més cap endins seu, buscant i trobant un empastament de conjunt que supera l’abisme, per a alguns insalvable, entre el jo i els altres, l’individu i el grup. El resultat és un so de grup compacte, i la percepció, per als qui els escoltem, que davant tenim un sol instrument, una única veu, que no es trenca ni en aquells moments en què la intensitat creix i demana explosions.

Tot això ja va quedar clar d’entrada, en la interpretació del Quartet núm. 4 de Dmitri Xostakóvitx. Un so contingut, sòlid i compacte, ampli de dinàmiques i de gestos dramàtics, que avança com una massa arrodonida, canviant de forma, llum i color, però sense trencar-se mai. I aleshores, com acostuma a passar amb ells, arriba la màgia. Perquè dins d’aquesta massa, d’aquest so unitari, el Quartet Casals ens mostra que l’individu en realitat no desapareix, sinó que pot fluir d’una manera més relaxada: els diàlegs preciosos entre violí i violoncel, la transmissió delicada de sons i idees, el balanceig per sobre del pols amb llibertat i serenor. Idees que podem resseguir en la resta d’obres, com el Quartet núm. 7, amb la individualitat continguda en un tot en el tercer moviment o la delicadesa amb la qual les línies melòdiques passen d’una veu a una altra en el segon.

La cirereta, els bisos que sempre ens regalen, venien aquest cop plens de contingut. Per començar, la Polca del mateix Xostakóvitx, una obra lleugera, divertida, però no gens innocent, plena d’ironia i gestos grotescos, habitual en el repertori del quartet, i amb la qual remarcaven el nou camí emprès: força, violència, aturades sobtades, contrastos de volum, però tot dins d’una idea general de repòs i contenció. I per tancar, El cant dels ocells, que inevitablement ens deixa amb la pregunta de si hi ha alguna relació entre la seva inclusió i els esdeveniments polítics que sacsegen la nostra actualitat.