LA CENERENTOLA de Gioachino Rossini. Helena Ressurreição. César Cortés. Carles Pachón. Sinho Kim. Mar Esteve. Elionor Martínez. Cipriano Guzmán. Orquestra del Conservatori del Liceu. Dir. musical: Manel Valdivieso. Dir. escènic: Paco Azorín. CONSERVATORI SUPERIOR DE MÚSICA DEL LICEU (BARCELONA). 12 D’ABRIL DE 2018.
per Aleix Palau
Quan Rossini estrenava La Cenerentola el 25 de gener de 1817, fa tot just 201 anys, poc esperava que l’èxit d’aquesta òpera acabés gairebé equiparant-se amb Il barbiere di Siviglia. De fet, mentre la segona va tenir una grandíssima acollida des del principi, La Cenerentola va haver de fer-se valer i no serà fins al segle XX que entrarà de ple en el repertori com un dels clàssics del compositor de Pesaro i de la història de la lírica.
El Conservatori del Liceu l’ha programat en el Màster en Interpretació d’Òpera, que ofereix la institució amb un repartiment format per cantants d’aquest programa acadèmic, l’Orquestra del Conservatori del Liceu, dirigida per Manel Valdivieso, i la direcció escènica de Paco Azorín. Els cantants, a més, han tingut la sort de comptar amb la preparació vocal i la direcció artística de Teresa Berganza, una de les més cèlebres intèrprets de l’òpera. Hem de dir, però, que la versió que s’ha presentat estava retallada i prescindia dels recitatius i dels passatges del cor.
El paper d’Angelina el va interpretar Helena Ressurreição. La mezzosoprano portuguesa, que va agafant renom entre els joves cantants de Catalunya per haver guanyat certàmens, com el primer premi en la categoria de cant del Concurs Permanent de Joventuts Musicals d’Espanya en la seva darrera edició, és una cantant curosa i que té una gran personalitat escènica. Va fer seva la Ventafocs en el camp escènic, tot i que n’ha de treballar encara alguns aspectes tècnics. El rol d’Angelina és difícil no només pel rondó final, també pels duets i els concertants. L’escriptura rossiniana és molt nítida i qualsevol distracció en l’afinació pot embrutar una feina ben feta.
El Don Ramiro de César Cortés va ser d’alta volada. El colombià és un dels noms que, si sap mantenir-se en forma, farà una carrera interessant en el camp belcantista i mozartià. Guanyador de diversos premis al Concurs de Cant Josep Palet el 2017 i del segon premi del Concurs Andrea Chénier de Foggia (Itàlia) el 2018, Cortés va fer un gran exercici estilístic que va saber compaginar amb la doble vessant escènica que exigeix el paper, primer la de fingit majordom i després la de príncep. La veu és fresca i flexible, amb gran naturalitat en el legato i un bon control de les agilitats, tot el que cal esperar en aquest repertori.
El paper de Dandini no podria fer més favor al baríton català Carles Pachón, un nom ja introduït en circuits més elevats i que, amb només 23 anys, s’ha convertit en una de les veus del moment. Pachón no només va brillar en l’apartat vocal, la part escènica la va resoldre amb diligència, tot construint un personatge enginyós, hàbil, verídic i divertit que, de ben segur, amb els anys i l’expansió de la rotunditat en el registre greu donarà grans satisfaccions al cantant de Navàs.
El padrastre de la Cenerentola, Don Magnifico, va ser el baix Sinho Kim, cantant d’aptituds vocals excel·lents i de vis còmica notable que va sorprendre amb el gran volum de la veu, però a qui li va mancar l’edat per poder desenvolupar un Don Magnifico vocalment més contundent.
Les seves filles, Tisbe i Clorinda, eren la mezzosoprano Mar Esteve i la soprano Elionor Martínez, un bon tàndem tant a l’apartat vocal com escènic, on es van moure amb la frescor i la comicitat que reclamen aquests dos rols. Correcte també l’Alidoro del baríton Cipriano Guzmán.
La direcció escènica de Paco Azorín va fer de la simplicitat una virtut i va traslladar l’acció a tot l’auditori, que es va convertir en una secció més per la qual els cantants pujaven, baixaven i corrien, i van fer de tot plegat un muntatge àgil i dinàmic. Hem de dir que l’eliminació dels recitatius i d’algunes parts va comportar que els cantants haguessin de cantar amb molta continuïtat, situació que si bé va resultar molt enèrgica, també els va suposar un sobreesforç vocal.
La direcció musical de Manel Valdivieso va ser atenta a l’estil, tot i que la manca d’assajos va fer que en certs passatges l’Orquestra del Conservatori del Liceu no estigués a l’alçada del bon nivell dels cantants. Amb tot, va ser una bona ocasió per gaudir d’unes veus que, de ben segur, tindran un futur portentós al món de la lírica.
