Subscriu-te

Objectiva ‘Simfonia Tràgica’ de la batuta de Karl-Heinz Steffens

TEMPORADA OBC. Dir.: Karl-Heinz Steffens. Simfonia núm. 6, “Tràgica” de Gustav Mahler.. L’AUDITORI. 18 DE GENER DE 2019.

El desè concert de la temporada de l’OBC estava monogràficament dedicat a la Simfonia Tràgica de Gustav Mahler, la sisena del seu catàleg i una de les obres que, en paraules del llegendari director Bruno Walter Malher, “expressa tot el disgust que sent per aquest món”. Paradoxalment, escrita en un dels períodes més feliços de la seva vida (començada un any després del matrimoni amb Alma el 1902 i amb el naixement, en el decurs de la composició, de la seva segona filla), Mahler construeix una simfonia tremendament desesperada.

Música embriagadora i d’una fortalesa interna que es manifesta des del primer moviment, en què l’heroi sembla avançar amb pas ferm, però a qui uns motius dolorosos amarguen el seu esdevenir. La natura –amb els sons dels esquellots– i sobretot el retrat idíl·lic d’Alma ens aboquen vers un final de moviment en què sembla imposar-se el triomf, però que és velat per unes sensacions amargues. Música, doncs, d’una transcendència i una capacitat narrativa que ha de portar l’oient a viure tota la passió i tot el contingut reflexiu que avança inexorablement cap a aquella desesperació que culminarà amb el final tràgic de la partitura. I si l’expressió en resulta essencial, la visió plantejada per Karl-Heinz Steffens al capdavant de l’OBC divendres passat no va assolir aquella intenció: el pathos, el sofriment existencial que cal que emergeixi d’aquesta obra mahleriana.

Va ser una visió volgudament objectiva, amb una OBC esplèndida –cal remarcar-ho–, versada en les interpretacions mahlerianes després que tants anys enrere el mestre Decker va inculcar una manera de comprendre el món del compositor bohemi. Quan Mahler va escriure la Sisena, va planejar un ordre en els moviments que, de seguida, va voler canviar. Tal com va fer en les seves simfonies Primera i Quarta, va anteposar l’“Andante” a l’“Scherzo” en cloure la composició de la Simfonia l’any 1904. Però després dels assajos de l’estrena el maig del 1906, en va voler modificar la disposició. Ara la proposta de Karl-Heinze Steffens va tornar a posar l’“Andante” com el moment més melòdic i feliç de la Simfonia, tot precedint l’“Scherzo”, on Alma veia un jocs de nens, i en el qual la crueltat també sembla embolcallar un sentiment musicalment expressat pels contrastos entre les tonalitats majors i menors.

Una proposta interpretativa sens dubte meditada i que va assolir moments bellíssims a nivell expressiu en l’“Andante” i en la qual la totalitat de l’orquestra es va mostrar impecable en el dramàtic “Scherzo”. El darrer moviment, el que té més durada de la Simfonia, és un quadre immens en què el caos, la violència i la tragèdia conviuen per crear el que, per a molts, és el zenit del simfonisme mahlerià. Els dos cops de martell abaten l’heroi, que mai pot refer-se davant la fatalitat del destí. Una premonició de la mort, un fet que esdevindrà realitat quan l’any 1907 morirà la seva filla Maria i quan al compositor li és diagnosticada una afecció cardíaca que acabarà uns anys després amb la seva vida.

Però el plantejament d’Steffens no ens va acostar vers el sentit devastador tan proper al nihilisme individual. La narrativa del discurs no va resultar vehement, abassegadora, malgrat tenir una execució a nivell tècnic d’altíssim nivell per l’orquestra. Aquell apassionament mahlerià que hi podem trobar en versions de Bersntein o Haitink va estar, en aquesta ocasió, dirigit a una visió molt més racional, inclús continguda; una percepció lluny de la vehemència mahlerina, allunyada de l’emotivitat interna que es desprèn d’aquesta premonitòria simfonia.

Imatge destacada: el director Karl-Heinz Steffens. © Erik Berg (foto d’arxiu)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *