Subscriu-te

Obra de Morera per a cobla en excel·lència interpretativa

Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona (foto d’arxiu)
Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona (foto d’arxiu)

TARDES AL PALAU. Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona. Director: Marcel Sabaté. Obres d’Enric Morera. PALAU DE LA MÚSICA. 13 D’OCTUBRE DE 2015.

Per Jaume Comellas

Enric Morera, el representant per definició del modernisme musical català, en la seva extensa i diversa obra va tenir en l’escrita per a cobla la que li va donar més ressò i projecció popular; una mica o força a desgrat d’ell mateix, tot sigui dit de passada.

La Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona li ha volgut retre homenatge en aquest concert i amb quelcom més que això. Perquè hi presentà un producte discogràfic d’un notable interès que mereix una atenció a part.

Les sardanes de Morera –no va escriure poemes simfònics per a cobla– formen un món molt a part en el conjunt del que era, sobretot abans de la Guerra Civil, l’escriptura per ballar. Deslligat, per tant, de servituds dansants, estan escrites amb tota llibertat i això fa que pugui vessar-hi el seu nervi creatiu sense reserves ni enganys de cap mena. Per això en alguns casos les seves sardanes –molt acusadament en l’extraordinària Davant la Verge– esdevenen autèntics poemes simfònics d’una gran volada. En un sentit fins a cert punt divergent pot convertir una facècia festiva –La Festa Major– en una petita joia transmissora ideal i un pèl irònica del clima més genuí d’una festa major de poble. Mestre dels recursos de l’ofici de compositor, porta la cobla sempre al seu terreny i per això també la incorporà a la barreja de sarsueles i musicals –en el llenguatge actual– que va estrenar; alguna, als històrics Espectacles i Audicions Graner, comptant amb el suport de textos de ni més ni menys que Àngel Guimerà. És el cas de La sardana de les monges o la més popularitzada de les seves composicions, La Santa Espina, aquesta basada en l’espectacle del mateix títol i aquella en el titulat Les monges de Sant Amanç. O bé, sense moure’ns de la cobla, pot convertir un poema de Josep Sebastià Pons, La Font de l’Albera, en una bella cantata.

Morera menyspreava el so del trombó de pistons, que no va incloure en la seva obra. Respectant aquest criteri, en aquest concert la Sant Jordi a la primera part va oferir les versions originals, mentre que a la segona el repertori va ser ofert en arranjaments moderns en els quals s’incorpora, si bé com és habitual en aquesta cobla és substituït pel trombó de vares, d’una òbvia noblesa tímbrica superior.

La Cobla Sant Jordi és un instrument que ha aconseguit una maduresa i una plenitud que la situa en un pla a part entre aquestes formacions. Els canvis recents de dos solistes –trompeta i tible primer– no crea cap problema, car la maquinària està ben greixada i tot funciona amb una velocitat de creuer privilegiada –aquí no exempta d’algun desajustament nimi–, ara sota la batuta de Marcel Sabater, que té una sòlida trajectòria en aquest món. En un conjunt compacte, cal remarcar especialment el trio fiscorns-trombó, d’una finor excepcional.

A part, una reflexió elemental. Una personalitat tan rellevant com Morera, amb una obra diversa en diferents gèneres, que va triomfar al Liceu amb la seva òpera Empòrium i un etcètera ufanós, en el 150è aniversari del seu naixement gairebé només ha estat homenatjat per la cobla…