Subscriu-te

Oceans sonors

© Lorenzo Duaso
© Lorenzo Duaso

FESTIVAL DE JAZZ DE BARCELONA. Maria Schneider Orchestra. L’AUDITORI. 12 DE NOVEMBRE DE 2015.

Per Miquel Gené

Maria Schneider i la seva big band van marcar, de ben segur, un dels punts alts del Festival de Jazz de Barcelona. Presentaven el seu darrer disc, The Thompson Fields, inspirat, com la mateixa Schneider ens explicava, per imatges i sensacions provinents de la seva Minnesota natal: les granges com a illes enmig d’oceans d’herba, passejades nocturnes a la llum de la lot, el camí de l’evolució. Un disc que cada nit li proporciona experiències diferents, diu, de bracet d’uns músics amb els quals gaudeix i que la fan connectar amb la importància de cada petita part, d’escoltar-se mútuament i de la col·laboració. I que també ens van fer gaudir a nosaltres, obrint-nos de bat a bat la riquesa d’un conjunt tan especial com és la big band, amb un registre de colors i possibilitats texturals gairebé inacabables.

Schneider organitza el seu conjunt en tres blocs que combina de diverses maneres: base, secció de vent i solistes. Amb aquestes tres parts traça peces guiades pel contrast d’intensitats, per al qual juga també des de múltiples perspectives: en el gruix sonor, en l’atac, en la intenció rítmica, i que afecta per igual cada secció del conjunt. Aquest concepte organitzatiu, que ens transporta amb la banda damunt d’immenses onades oceàniques, suaus però incommensurables, acaba perdent força quan ens adonem que es repeteix en cada peça. Com a excepció, dos moments brillants en els quals la mutació de la textura és la guia: en A Potter’s song una idea melòdica que porten les fustes es fa més pesada i profunda per l’entrada dels metalls, i en Birds of paradise la duresa de l’estripada del saxo solista es fon en el coixí del tutti, que el relaxa, però que no el fa desaparèixer.

© Lorenzo Duaso
© Lorenzo Duaso

Com a elements destacables de la interpretació, la precisió rítmica, gairebé sense fissures tot i la seva complexitat i la diversitat de plans simultanis; la capacitat per fer créixer i decréixer el conjunt; la profunditat del so en els metalls; i, en general, la netedat de timbre en els vents. Menció especial mereix la base: un baix estable i molt present, omplint tot l’espai; la bateria, rica en la subdivisió i amb molt registre tímbric; piano i guitarra subtils en l’acompanyament, i tots ells sempre oberts i responent al que passa al seu voltant. I, per acabar, els solistes, que ens parlen d’una individualitat irrenunciable, d’una personalitat intransferible, d’una qualitat musical superlativa, que posen al servei d’un bé comú, el de la Maria Schneider Orchestra. Imprescindible.