Subscriu-te

Orfeó Maonès, 125 anys fent cultura

la bella helena en el teatre principal

LA BELLA HELENA de Jacques Offenbach. Camila Turudi. Adriana Aguilar. Lola Navarro. Rubén Martí. Joan Taltavull. Toni Riudavets. Vicenç Esteve Madrid. Maria Camps. Dir. musical: Juanjo Mercadal. Dir. escènica: Aurora Cano i Ignacio García. TEATRE PRINCIPAL DE MAÓ. 28 D’AGOST DE 2015.

Per Roberto Benito

Entre els actes que aquesta institució centenària i representativa de la cultura civil menorquina ha escollit per a la celebració del seu 125è aniversari, l’Orfeó Maonès ens va regalar una representació de la hilarant opereta de Jacques Offenbach La bella Helena, en la qual l’humor i l’amor, el desig sexual i la bellesa, la fidelitat i la fatalitat s’entremesclen per fer-nos passar dues hores d’un projecte veritablement “imperdible”, tal com va escriure la directora d’escena al programa de mà.

Al llarg de la història de la música i de l’òpera, la mitologia i els episodis de les civilitzacions clàssiques han estat un dels temes més recurrents, des de L’Orfeo monteverdià fins als remakes que posteriorment s’han realitzat amb més o menys encert.

Aviat es va descobrir en el món de l’òpera que els grans drames mitològics avorrien el personal i es va optar per farses amb certs tocs d’humor. I hauríem d’esperar al segle XIX, en què mitologia i humor s’ajuntaren mitjançant un triumvirat feliç: Offenbach-Meilhac-Halèvy, que brindà obres com Orfeu als inferns o La bella Helena, dues operetes en què el text i la música encara avui dia sonen fresques i actuals a les nostres complicades ments del segle XXI.

No és habitual veure una opereta francesa al nostre país, i menys amb la qualitat amb què va ser presentada La bella Helena a l’històric Teatre Principal de Maó els dies 28 i 30 d’agost, amb un ple de públic absolut.

Si ja en temps de la seva estrena, el 1864, aquesta opéra bouffe va ser un èxit absolut a París, amb més de 700 representacions, i va recórrer com la pólvora de l’humor fins a aconseguir capitals com Viena, Berlín, Londres, Chicago o Nova York en molt breu temps, ara ha pres vida a Maó amb igual frescor que en la seva prémière, però amb picades d’ullet a la nostra actualitat i contemporaneïtat local, tot fent les delícies d’un públic que va aplaudir d’allò més els cantants, actors, cor i orquestra d’aquesta magnífica producció.

Una escenografia senzilla de Santi Capó a força de projeccions juntament amb unes columnes, mig homenatge a la sexualitat de l’obra i a la cultura dels talaiots de la illa, situaven perfectament l’acció dels tres actes de l’obra.

La doble direcció escènica d’Aurora Cano i Ignacio García va presentar un treball rodó de conjunt, amb una gran varietat de moviment escènic, de personalitats diferents en cadascun dels més de catorze personatges solistes, més cos de ball, figuració i sobretot un cor que no solament va demostrar novament els seus dots musicals –amb un so compacte i afinat–, sinó la seva vàlua escènica participant en coreografies de conjunt.

Juanjo Mercadal va ser l’encarregat de mantenir el pols musical d’aquesta producció des del fossat amb una orquestra reduïda, com suposem que devia ser el dia de l’estrena al petit Théâtre des Variétés de París, tot aconseguint un so equilibrat i expressiu a parts iguals, amb qualitat en els solos i empastament en els tutti. Sabent imposar aquest ritme trepidant típic d’Offenbach amb altres moments de gran vol líric. Un gran treball.

crítica_bella_Helena_02

Seria injust no lloar cadascun dels solistes, però per espai resulta impossible, i igualment injust no destacar el que més pes van tenir en aquestes magnífiques representacions.

Per tant, esmentem Camila Turudi; el seu Oreste va ser sensual i masculí, disbauxat i transgressor, juntament amb les seves dues lleones amigues, Partenis i Leanas: Adriana Aguilar i Lola Navarro. Tots els reis van resultar molt divertits, però en van destacar el gran Agamèmnon de Rubén Martí, que de bracet de l’Àugur Calques de Joan Taltavull van fer una gran aportació, en sumar joventut i dots escènics amb el seu inoblidable trio de rapers, completat amb l’incommensurable Menelau de Toni Riudavets. Aquest darrer va saber guanyar-se el públic des de la primera aparició en escena amb una gràcia que està a l’abast de ben pocs, i sabent arribar al cor amb un paper en què és tan fàcil caure en el ridícul com difícil aconseguir l’acceptació que va aconseguir l’actor menorquí.

El tenor català de reconeguda trajectòria als coliseus lírics del nostre país i fora de les nostres fronteres, Vicenç Esteve Madrid, va oferir un París d’antologia, un rol no gens fàcil, ja que a part d’una tessitura àmplia, amb grans exigències tècniques, necessita una capacitat còmica que pocs saben exercir. Ja des de la seva primera aparició Vicenç Esteve va demostrar en aquesta carrera d’obstacles que plantegen els set Si natural de la seva primera ària del judici eren pa sucat amb oli i va anar in crescendo fins a la tirolesa agitanada del tercer acte, un veritable encert escènic. Poques vegades es veu damunt l’escenari un tenor amb tants registres teatrals i una veu neta, projectada i d’expressivitat tímbrica com la que vam veure en aquestes representacions.

La soprano menorquina Maria Camps va ser una bella Helena sensual, amb l’equilibri just entre la murrieria i la innocència i amb una veu de bell timbre que va mostrar com adaptar-se a un registre ampli sense perdre en cap moment l’homogeneïtat del registre i cuidant sempre una projecció perfecta i una expressivitat matisada, a part d’una dicció absolutament comprensible, un fet força inusual en altres sopranos d’alta volada i que és molt d’agrair en obres que no són de repertori i en les quals el text és tan important per entendre tota l’acció de la còmica trama.

En definitiva, una vetllada de molt d’art, de molta alegria, de molta qualitat teatral i musical…, una veritable festa amb un públic entusiasmat, entre el qual hi havia la presidenta de l’Orfeó Català, la Sra. Mariona Carulla, per celebrar un gran aniversari, el 125è aniversari d’una institució que ha regalat, regala i regalarà cultura, art i civisme a aquesta illa de Menorca.

Per molts anys, Orfeó Maonès!