Subscriu-te

Pallassos sense les fronteres de la clàssica

© Juanma Peláez
© Juanma Peláez

SIMFÒNICS AL PALAU. A Big Nightmare Music. Orquestra Simfònica del Vallès. Aleksey Igudesman, violí. Hyung-Ki Joo, piano. Dir.: Rubén Gimeno. PALAU DE LA MÚSICA. 13 DE JUNY DE 2015.

Per Mila Rodríguez Medina

L’Orquestra Simfònica del Vallès és una bona orquestra. Però allò que la fa cada vegada més i més interessant és la seva recerca de nous formats, especialment la integració d’elements teatrals als seus concerts. L’originalitat de tenir com a residents formacions no musicals, com es va iniciar el 2013 amb la companyia Comediants, només pot enriquir la seva tasca artística. La setmana passada l’orquestra dirigida per Rubén Gimeno tenia uns convidats molt especials: Igudesman & Joo amb A Big Nightmare Music, versió simfònica del seu espectacle del 2004, A Little Nightmare Music, en un concert en benefici de l’ONG Pallassos sense Fronteres.

Aquest duo de violí i piano és també un duo de còmics famosíssims per internet, amb més de 35 milions de visites als seus vídeos a Youtube. No negaré que una certa reticència s’instal·la a la ment quan es tracta d’anar a un espectacle d’humor musical. Dos còmics interpretant Mozart acostuma a oferir poques esperances. No obstant això, en aquest cas el paradigma que ens trobem és molt diferent: Igudesman & Joo són dos pallassos clàssics, amb aquest sentit de l’humor universal que farà riure qualsevol, tingui l’edat que tingui. I, a més, són uns músics excel·lents: destaca especialment Aleksey Igudesman, amb una tècnica neta i de molta sensibilitat al violí. El públic es va mantenir atent i fidel a les seves escenes durant les gairebé dues hores d’espectacle i amb molta raó. A Big Nightmare Music és dinàmic, elegant i infantil a la vegada, i la nostra memòria en guardarà gags que recordarem cada vegada que tornem a escoltar Alla turca de Mozart o El Danubi blau d’Strauss.

© Juanma Peláez
© Juanma Peláez

En aquest concert, però, va passar alguna cosa més. Potser el fet de sentir l’Orquestra Simfònica del Vallès com a orquestra de casa o potser per la brillant implicació dels seus músics en les bogeries del duo de còmics, el Palau de la Música es va omplir d’una estima que es podia viure en cada racó de la sala: aquest era un públic diferent, agraït, familiar en gran majoria i els aplaudiments eren explosions lliurades, especialment quan els músics de la Simfònica del Vallès s’aixecaven de les cadires per ballar o Gimeno ens demostrava que podria ser un gran actor còmic.

En acabar el concert, una reflexió esdevenia necessària. ¿Potser hauria de ser sempre aquesta l’atmosfera dels concerts? En el seu reconegut text Democratic culture (Cultura democràtica), el pensador anglès John Holden inicia tota la seva argumentació entorn de la necessitat d’un nou model d’estructuració categòrica de la cultura arran d’una anècdota radiofònica: en un programa de la cadena Radio3 de la BBC, el crític de música clàssica Norman Lebrecht discuteix amb el productor Tom Shepherd sobre la popularització de la clàssica, prenent com a exemple el cas d’un violinista nord-americà, “perfectament decent” en les seves paraules, però que acostumava a actuar amb elements més populars, a vegades concretament vestit de cowboy. Tal com es pot deduir, el violinista no és precisament adulat en la tertúlia esmentada. Holden, així, extreu d’aquesta conversa tres conclusions molt definitòries d’un cert purisme inalterable en la clàssica: “primer, que la col·laboració entre músics clàssics i uns altres músics sempre és dolenta; segon, que l’èxit popular és sempre dolent, amb «dolent» en el sentit de «pitjor qualitat», i, tercer, que existeix algun tipus de categoria pura de l’art que es contamina quan es posa en contacte amb allò no artístic”. No podem negar que sovint l’argument d’aportar nous públics a la música clàssica no és res més que una excusa per convertir-la en una eina turística reduïda als seus greatest hits, mancada de qualsevol estàndard de qualitat. ¿Com és, però, aquesta popularització, quan sí que es fa bé, amb qualitat i bon gust? Aleshores qualsevol reticència esdevé absurda, perquè, de la mateixa manera, és indubtable que necessitem nous formats i el d’Igudesman & Joo funciona a la perfecció: bons músics, amb un repertori tractat amb moltíssima cura però sense cap mena de por, contagiant a altres músics la seva energia i alegria i aconseguint un públic que gaudeix de cap a cap del seu infantil (en el bon sentit) sentit de l’humor.